El Museu d’Història qüestiona el relat de Ramon Muntaner

Barcelona“«¿Qui és aquesta gent que van nus i despullats, que no vesteixen més que un cassot i que no porten darga ni escut?» I els almogàvers que van sentir-ho van dir: «Avui serà el dia que us mostrarem qui som»”. L’admiració que sentia Ramon Muntaner (1265-1336) pels almogàvers -tampoc no tenia cap inconvenient a l’hora de descriure la violència de les seves batalles- traspua al llarg de la seva Crònica. Alguns dels fragments del relat de Muntaner i els clarobscurs de la seva biografia es mostren a El temps dels almogàvers. La crònica de Ramon Muntaner, que es pot veure fins al 23 de novembre al Museu d’Història de Catalunya. L’exposició forma part de la commemoració del 750è aniversari del naixement del cronista.

“Muntaner és el gran cronista dels almogàvers. És ell qui introdueix el crit de guerra “Desperta ferro!” A la seva crònica els elements de sang i fetge són importants. Descriu tota la cruesa de la guerra i no ho critica. Maten una ciutat sencera i no passa res”, explica el comissari de l’exposició i historiador medievalista, Stefano Cingolani. El conjunt de les quatre grans cròniques catalanes cobreix gairebé dos segles d’apogeu de la dinastia comtal barcelonina, des de Jaume I el Conqueridor, que neix el 1208, fins a Pere el Cerimoniós, que mor el 1387. L’obra de Muntaner narra els fets ocorreguts des de la concepció de Jaume I (1207) fins a la coronació d’Alfons III el Benigne (1327). La de Ramon Muntaner era una cultura literària marcadament oral. Això explica, per exemple, el recurs “Què us diré?” “Muntaner omet molts episodis, inventa històries o les explica d’una manera diferent de com han passat”, detalla Cingolani. La seva crònica, amb grans dosis de ficció, es troba entre la novel·la biogràfica i una visió molt idealitzada de la monarquia.

El cronista fanfarró

“Muntaner és una mica fanfarró. L’exposició vol ser també una reflexió crítica sobre un passat que té coses positives però també negatives i que cal assumir-les, perquè els almogàvers van fer moltes matances”, diu Cingolani. “La invenció de Muntaner té més un objectiu literari que no pas polític”, detalla l’historiador. De fet, Josep Pla va definir Muntaner com un “empordanès xerraire i divertit”, per la seva tendència a l’exageració i l’autoelogi. Una de les parts més interessants de la crònica de Muntaner és la dedicada a l’expedició a l’Imperi Bizantí de la Companyia Catalana, formada per cavallers i almogàvers pagats per l’emperador Andrònic II Paleòleg perquè l’ajudessin en la guerra contra els turcs. Muntaner va conèixer Roger de Flor (1267-1305) l’any 1300 al setge de Messina. En aquell moment, el líder dels almogàvers ja havia acumulat una fortuna important sobretot amb el pirateig. Cingolani destaca la faceta negociant del cronista: “Muntaner era mercader i fill de mercaders i feia negocis. Va especular sobretot amb el negoci d’esclaus i es va convertir en l’administrador dels negocis de Roger de Flor”.

Roger de Flor va ser assassinat poc després de ser nomenat megaduc i cèsar de l’Imperi Bizantí. Aleshores, Muntaner es va convertir en un dels cabdills de la Companyia. El cronista va abandonar la vida militar el 1307 i es va endur una fortuna considerable. Bona part del botí, però, el va haver de donar als venecians que el van segrestar. Va ser governador de l’illa africana de Djerba i va acabar tornant a la Corona d’Aragó. Va començar a escriure la Crònica, segons explica ell mateix, el 15 de maig del 1325 des de Xirivella (València). Va morir a Eivissa, d’on era batlle, el 30 de setembre del 1336.