No era el pare Ubú, era mossèn Tartuf

Crític TeatralEn aquests dies accelerats, són pocs els que s’han recordat de l’ombra de Jordi Pujol i Soley. Durant vint anys va ser allà, molestant, trepitjant els talons, calls i galindons del pujolisme com un follet burleta i maliciós. La trobada va ser fortuïta, gairebé forçada. Un encàrrec. Coses del destí. Un dia del 1981 va aparèixer el Teatre Lliure de Fabià Puigserver per oferir-li un muntatge a partir de l’Ubú Rei d’Alfred Jarry. I es van unir per sempre, lligats l’un a l’altre com un conte negre d’E.T.A. Hoffmann.

Operació Ubú, d’Els Joglars, va ser un èxit i una brillant denúncia de la doble cara de l’exercici del poder. Abstracte i molt més intuïtiu del que ara li agradaria reconèixer a l’ombra des del seu retir. Més tard, Ubú president (1995) va resultar una revisió de la farsa i dels seus protagonistes, i un oportú instrument d’atac electoral. L’“excels” pronunciat per Rafael Ribó per dirigir-se a l’Honorable en un debat televisiu va fer vibrar l’aire, igual que el “merd(r)e” del pare Ubú. Excepte aquest salt de l’escenari teatral al polític del personatge i la seva caricatura, la resurrecció del muntatge aportava ben poques veritats noves. Perquè en el lliure compromís de la veritat es basa el compromís del bufó. Tampoc va haver-hi catarsi, com pretenia l’escatologia de Jarry. Tot va continuar igual. Els dimonis dels remordiments no van fer acte de presència. El 2001 es tancaria el cercle -quan Pujol va proclamar que aviat es retiraria de la primera línia política- amb Ubú president o els últims dies de Pompeia. Res de nou, excepte la fraternitat estèril assolida per l’ombra i el cos. Això sí, havia canviat la patologia que obligava una vegada i una altra al psicodrama: als 80 un tic a l’ull, als 90 problemes de logopèdia i al segle XXI un diagnòstic de depressió.

Un quart renaixement és innecessari, fins i tot contraproduent, per al mite teatral construït al voltant d’aquesta extensa demolició del pujolisme. Potser el públic descobriria que Albert Boadella no va penetrar a la cambra fosca de l’ànima del seu hoste. La seva caricatura, una ironia pertorbadora, era perfecta quan només era un esborrany general del poder i dels seus deliris. Com a retrat revelador del presumpte Dorian Gray del nacionalisme es pot considerar un fracàs. L’ombra s’havia apoderat del personatge sense desemmascarar-lo.

Un hipòcrita de definició

El deliri no forma part de l’espantall del confés. El component grotesc només rau en la mirada capciosa de Boadella, cada vegada més condicionada per un rancor primari que ha esgotat el seu alè creatiu i el d’Els Joglars. Els fets que ara centren aquests mesos de juliol i agost allunyen Pujol de l’òrbita de Jarry. A la carta que ho va canviar tot hi ha inscrita una altra possible naturalesa dramàtica del personatge. En la confessió i en la flagel·lació hi fa niu la hipocresia de Tartuf, de Molière, una comèdia sense misericòrdia i prohibida per l’Església després de la seva estrena el 1664. La pàtria ha quedat relegada a un segon pla. La doble moral, la simulació de la virtut, la inconsistència de la humilitat i l’ascetisme ocupen el seu lloc. Tartuf és el que es castiga en humiliació pública per controlar la situació i la consecució dels seus propòsits ocults. ¿Es pot creure en la sinceritat de les últimes paraules quan, durant dècades, s’ha escudat en una falsa superioritat i exemplaritat moral i ètica? Estem davant un hipòcrita de definició enciclopèdica. I aquest personatge és present en la comèdia de Molière, no en les successives farses de Boadella.