LA FRASE D’ANDREOTTI ha fet fortuna, sobretot a Itàlia: “El poder desgasta a qui no en té”. Tot i la mala premsa amb què allà és vista la cosa pública, els italians es deleixen per ocupar càrrecs. Cada dos per tres canvien de primer ministre. Ara li toca al Renzi, que diu que en 100 dies i amb quatre lleis girarà el país com un mitjó. Els encanta manar i els encanta escenificar-ho. A Catalunya, en canvi, ens ha fet mal el contrari: la presumpció de culpabilitat del poder. Per això no en tenim, de poder. O potser és al revés: com que no en tenim, ens hem volgut consolar pensant que quedant-ne al marge seríem més purs. Ens hem dedicat al negoci, a les ONG, a la família, a l’educació, al poble o la ciutat, a escriure, al futbol, a la cuina... I ara, finalment, després de tres segles de fer-nos els desmenjats o, en el cas dels més impacients, d’anar a provar sort a Madrid o Brussel·les, hem descobert que efectivament l’Andreotti té raó. Que sense poder de debò, tota la resta corre perill. Per fi ens hem deixat seduir per l’eròtica del poder. En volem un de nostre.
Com la tecnologia, el poder, en si mateix, no és bo ni dolent. Depèn de com es fa servir i d’on emana. Amb els segles, hem passat del poder autocràtic d’origen diví al poder democràtic basat en la legitimitat del vot popular i en la divisió entre el legislatiu, l’executiu i el judicial. A l’hora de fer-ne ús, però, no hem avançat gaire. Com a mínim ni a Itàlia ni aquí. D’aquí que la frase de l’Andreotti tingui una altra lectura més perversa, resultat d’entendre l’exercici del poder no com a servei a la comunitat, sinó com l’oportunitat de controlar-la i de treure’n profit personal. I llavors passa que perdem el nord, que els partits polítics converteixen el poder en un fi en si mateix. I que oblidem tota la resta. Sí, el poder desgasta a qui no en té. Per això en volem. Però fa malbé a qui en té massa. No ho oblidem.