Ara Premium 12/04/2015

Els ‘heavy’ contra els ‘light’, una polèmica d’arrels decimonòniques

Els intermitents, apassionats i fatigosos debats sobre la fixació normativa del català són una prova més que és impossible la pau lingüística en un marc sociolingüístic advers

A.p.n.
7 min
La ela geminada no s’ha aconseguit escriure gairebé mai tal com pretenia Fabra. Les antigues  màquines d’escriure només permetien escriure dues eles i posar-hi al mig un punt normal.

BarcelonaEls debats sobre la fixació normativa del català no són de fa quatre dies. I gosaria dir que es mantindran com un foc somort que revifa cada 20 o 25 anys mentre el català es mantingui en un marc sociolingüístic tan precari com l’actual. El seu inici cal buscar-lo a mitjans del XIX, en plena Renaixença. I més concretament el 1862, quan al consistori dels restaurats Jocs Florals se li va acudir constituir una comissió d’ortografia. Entre altres erudits en formaven part Milà i Fontanals i Rubió i Ors. Però al cap de poques reunions les posicions ja eren irreconciliables i les discussions acalorades.

Dos ‘heavy’ enfrontats

Les grans polèmiques del XIX van ser obsessivament ortogràfiques

En aquell galliner hi dominaven dos galls: Marià Aguiló i Antoni de Bofarull. Per a Aguiló, la llengua de la gran ciutat era pobra i castellanitzada; i la Decadència, oblidable. Només es refiava dels autors medievals i del català rural. Per a Bofarull, que va escriure una gramàtica, calia tenir en compte la llengua del XVII, XVIII i XIX. Ara bé, tampoc era gaire modernet, perquè quan Fabra, als 15 anys, va llegir la seva gramàtica, va trobar que descrivia formes mortes i no formes vives com la gramàtica que ell, tot i ser encara un adolescent, ja s’havia proposat escriure.

La irrupció de Pitarra

Per als primers ‘light’ l’important era comunicar, fos o no correcte

I és que Aguiló i Bofarull eren només variants d’un corrent heavy. Els autèntics light els liderava Pitarra, i propugnaven partir de l’ús oral de Barcelona i rodalia. Les etiquetes del moment, esclar, eren unes altres: heavy era el model “acadèmic” i light el “català que ara es parla”. Els primers volien una llengua escrita i minoritària. Els segons la volien per arribar a la massa. Als de Pitarra, autors de sainets i premsa satírica, no els preocupava gens la correcció, l’únic que els feia patir és que no els entenguessin. Ja llavors els acadèmics no admetien el passat perifràstic i els de Pitarra sí. I mentre els uns encara conservaven l’article masculí lo, los els altres ja feien anar el, els.

Però el que més sobtava del català prefabrià era el caos ortogràfic. Hi havia partidaris de fer els plurals en -as i dels plurals en -es i, en cadascun dels dos grups, defensors i enemics acèrrims de la ç. La mateixa paraula te la trobaves escrita de sis o set maneres. Per exemple, on era també a on, a ont, a hon, a hont, aon, ahont. I el més fort és que per una r a final de mot o una i contra una y volaven cadires i es trencaven famílies. Sembla que Bofarull i Víctor Balaguer es van arribar a desafiar en duel per motius ortogràfics. I més d’un es canviava de casa per no veure el rètol d’una botiga escrit contra els seus principis.

S’imposa el seny

Fabra comença a posar ordre però li colen la ‘h’ i el punt volat

La primera onada de racionalitat arriba el 1890, quan la revista L’Avenç va iniciar una campanya de renovació ortogràfica sota el lideratge del jove Fabra. L’Aven ç criticava implacablement l’ortografia del català “acadèmic” i en defensava una de més acostada al català parlat. És el precedent més clar de les normes ortogràfiques que l’IEC aprova el 1913, i que posen fi a aquell desori.

L’obsessió ortogràfica va ser tan forta que de la sintaxi ningú se’n va preocupar fins al I Congrés Internacional de Llengua Catalana, celebrat a Barcelona el 1906 sota els auspicis d’Antoni M. Alcover. Allà ja es van tractar temes tan actuals, i encara candents, com la a davant OD o l’ús dels pronoms hi i en. I va ser allà on van topar per primer cop Alcover i Fabra. El xoc el va provocar la concordança del participi passat. Per a Alcover escriure “He vist les noies” en lloc de “He vistes les noies” era una “invasió violenta de la sintaxi castellana”. Fabra va oposar-hi una modèlica esmena en què demostrava que aquesta no-concordança la podia explicar una evolució autònoma del català.

La flegma britànica de Fabra pot fer pensar que sempre se sortia amb la seva, però abans de ser elevat a Mestre, va tenir importants detractors i va haver de cedir en temes rellevants. És ja molt conegut que va fracassar en la seva proposta d’eliminar la h. Algun cop també va perdre amb Alcover. En lloc de ll, Fabra hauria escrit ly o lh, i hauria reservat ll per a la ela geminada (com el llatí i l’anglès), però el mossèn mallorquí es va imposar amb un punt volat que ha sigut, és i serà una font de problemes.

A part d’Alcover, que trenca amb l’IEC el 1918, a partir dels anys 20 Fabra té pocs detractors. El més notable és el jesuïta Josep Calveras, que encara que inconsistent en el detall, fa una crítica global de la seva normativa molt pertinent i que sembla beure de l’estructuralisme. Calveras ve a dir que la llengua s’ha de prendre com un tot, i que qualsevol intervenció sobre una part sense considerar el conjunt pot crear desequilibris.

La norma esdevé dogma

Joan Sales lluita molt sol per acostar el català literari al parlat

La tragèdia de la Guerra Civil i la nit fosca del franquisme sacralitzen Fabra contra ell mateix, i ja no serà fins bastant després de la seva mort que les polèmiques revifen. L’apòstol del light en els difícils anys 50 i 60 és l’escriptor, corrector i editor Joan Sales, un enemic implacable de les formes arcaiques i rebuscades, que va intentar trobar complicitats, davant un IEC integrista, en el prestigi de Joan Coromines. És una meravella l’epistolari que manté amb Mercè Rodoreda. Si avui la norma admet gamberro, misto, cuidar o entregar és en bona part gràcies a ell.

Un corrector desfermat

Eduard Artells tendia a ‘millorar’ els textos de Calders o Fuster

L’apòstol del heavy d’aquells mateixos anys és Eduard Artells. Un home que gairebé ho corregia tot, fins al punt que semblava que la llengua era ell. Tant era ell que els corregits, com Pere Calders, van haver de dir-li molts cops que “entre dues solucions bones només pot triar l’autor”. Joan Fuster també hi va intervenir, insistint en el recel davant aquelles extralimitacions. “El recel -deia- comença quan el cos legislatiu es nega, ignoro per quins motius, a acceptar la condició viva de la llengua escrita”. Cal dir que, mentre Artells es defensava com podia, la Secció Filològica callava com un mort.

Aramon alliçona escriptors El secretari de l’IEC retreia mals usos que han acabat sent bons

El 1957 el secretari quasi perpetu de l’IEC, Ramon Aramon, va publicar un estudi sobre faltes i barbarismes detectats en 30 obres d’escriptors del moment. Entre altres coses hi deia: “Aquests darrers anys s’ha fet vistent, per part d’alguns escriptors catalans, una vigorosa tendència a l’abandonament de la distinció tradicional entre seu i llur ”. M. Aurèlia Capmany li va contestar afirmant que “allò que mou un escriptor a acceptar una locució més o menys bàrbara, no és la màniga ampla, ni la imprevisió, ni la indiferència, sinó precisament una certa sensibilitat que anomenarem estètica” i que la desaparició de llurs no era una mala passada dels escriptors a la llengua sinó de la llengua als escriptors.

Un dels escriptors que va patir més pressió acadèmica és Espriu, que, partint d’un coneixement precari del català genuí, va acabar sentint-se després prou segur per reeditar la seva obra sense perfets simples ni cap llur, hom, cercar o ésser.

I al final, els ‘verinosos’

Es van proposar escriure i parlar bé sense que es notés

I acabo amb la polèmica en què els termes heavy i light es poden fer servir amb propietat, ja que els va inventar Joan Barril ad ho c per als seus protagonistes. La polèmica, que té el seu punt culminant amb l’aparició el 1986 de Verinosa llengua, s’emmarca en el xoc entre els correctors tipus Artells que sobrevivien en diaris com l’Avu i i uns joves filòlegs que primer s’hi van revoltar i després van ocupar les naixents Catalunya Ràdio i TV3. Un d’ells, Ricard Fité, també coautor de Canvi d’agulles, expressava amb un lema curiós l’esperit del nou estil de correcció: “Hem d’escriure i parlar bé sense que es noti”. Just el contrari del que feien els locutors de TVE i Ràdio 4 en tornar a la llengua materna després d’una llarga carrera en castellà, aquells locutors “que gaudien tant que romanien dempeus”. Més que propugnar la màniga ampla, els light buscaven un model de llengua que no t’obligués a substituir paraules i expressions integrades a la pròpia identitat per formes artificioses que sonaven falses. Aquest rebuig a l’artifici també els duia a basar l’estàndard d’un mitjà amb seu a Barcelona i d’àmbit nacional en el dialecte central: a no incrustar-hi formes provinents d’altres dialectes.

Un pendent perillós

Els ‘light’ van ser massa ambigus a l’hora de combatre el catanyol

Els light van tenir una rèplica moderada en Francesc Vallverdú i exaltada en M. Lluïsa Pazos. Però és difícil negar que la llengua dels mitjans és avui més light que heavy. En bona part perquè, tractant-se d’una proposta més realista i menys intervencionista, és també menys conflictiva. Pel que fa a la llengua dels escriptors, les crítiques que van llançar contra el català literari -gratuïtament arcaic i pedantesc- van marcar un abans i un després fàcil de constatar, per exemple, comparant la primera versió dels contes de Monzó amb la de Vuitanta-sis contes.

La gran crítica que se’ls pot fer és que en el seu afany de no separar la norma de “l’ús real de la llengua” no es van posicionar prou clarament contra la interferència, contra el catanyol: van obviar que una llengua, per suscitar adhesió, ha de ser també un signe d’identitat, i que mantenir-la viva també exigeix no deixar-la lliscar pel pendent que la dissol en una de més potent. Potser això també explica el pendent pel qual han acabat lliscant Toutain i Pericay.

stats