Adéu a una dona excepcional

Historiador i nét d´Albina FrancitorraL'Albina Francitorra i Aleñà ha estat un exemple de vida. El seu coratge i la seva valentia han esdevingut dues eines de lluita en un món ple d'obstacles. L'Albina va néixer un 3 de febrer del 1912, al carrer de Llúria, en ple Eixample barceloní, en una família encerclada en la petita burgesia. El seu pare era mestre d'obres i encara moltes façanes de Barcelona porten la seva empremta com a constructor. La mare, mestressa de casa, es va entestar que aprengués a tocar el piano -cosa que l'avorria força-. Va estudiar en una escola de monges, on, com era costum a l'època, li van ensenyar matèries creades expressament per a les dones.

En plena adolescència se li va despertar la passió per l'escriptura. Un concurs literari de la revista El hogar y la moda li va concedir el seu desig. Era l'any 1927 i tan sols tenia 15 anys. Des d'aquell moment, de la seva ploma van començar a brollar articles en diferents publicacions. Hi va escriure de literatura, de teatre... però sobretot del paper de la dona en el panorama cultural i polític de l'època. A La Rambla o a Nosaltres Sols, periòdic dirigit per l'activista separatista (com s'anomenaven aleshores els independentistes) Daniel Cardona: són les primeres pàgines on l'Albina Francitorra va escriure articles de caràcter catalanista i feminista a finals dels anys 20 i inicis dels 30 del segle passat.

Amb 19 anys l'amor la sorprèn i al cap de poc temps es casa amb l'advocat, escriptor i poeta Tomàs Roig i Llop. D'aquest matrimoni naixeran sis filles i un fill. Tal com escriu l'escriptora Betsabé García a La Independent (2011): "Advocat i home de lletres, [Tomàs Roig] va ser respectuós amb les idees de la seva esposa, dona que va anar a votar a les primeres eleccions de la nostra història, totalment disconforme amb la ideologia del seu marit, fidel a la Lliga". Mentre el marit bregava en cultura i política, l'Albina criava i educava. A casa dels Roig i Francitorra s'hi respirava intel·lectualitat humana. Tanmateix, un cop casada l'Albina va deixar d'escriure públicament, sols ocasionalment i de forma privada: mai res va veure la llum més enllà de l'àmbit familiar.

En plena dictadura franquista va donar classes de català de manera clandestina. Un cop recuperada de nou la democràcia, perduda durant la República en guerra, l'Albina es va capficar de ple a estudiar la carrera de filologia catalana. Volia fer feina de mestra i del seu mestratge com a educadora en sortiran personatges reconeguts de l'escena musical catalana i televisiva: el grup de rumba Els Manolos i el presentador i actor José Corbacho. Abans, però, s'aferra al volant d'un automòbil i aprèn a conduir passats els cinquanta. Anys després ens confessarà que conduir li portava més maldecaps que beneficis. Fa sumes i restes, i decideix abandonar el cotxe, ja que creu que li surt més a compte anar en taxi per Barcelona que no pas tenir un vehicle privat.

Matriarca de vocació literària

Sobreviu a la mort del seu home i d'un fill i quatre filles. Fortalesa pura i dura. Lluitadora constant fins als últims dies de la seva vida. Qui escriu aquestes ratlles, fill primer de la filla gran, la Isabel Roig, recorda les estades estiuenques a Arsèguel, un petit poble de l'Alt Urgell on el darrer dissabte del mes de juliol s'hi organitza l'Aplec de l'Acordionista del Pirineu. D'aquelles estades en podrien sortir moltes anècdotes, com la que un servidor, un germà i un cosí -infants i innocents com érem- anàrem a caçar cargols al cementiri del poble i, en tornar a casa i descobrir l'Albina d'on eren recollits, bronca i brossa al mateix temps. Els morts eren sagrats.

Hi ha un altra Albina poc coneguda. És l'Albina que dóna suport a dues figures de l'escriptura catalana: marit i filla. Pel que fa a Tomàs Roig, l'ajuda a transcriure les seves memòries, ja que en els últims anys de la seva vida la ceguera el va deixar tocat. A la filla, la Montserrat Roig, li organitza la paperassa i la correspondència. En certa manera li fa de secretària. Sense aquest suport, l'obra de la Montserrat no hauria obtingut la força i l'empenta necessàries per posar llum a les ombres del creador. D'altra banda, l'únic fill del matrimoni, Joan Antoni, esdevindrà un excel·lent advocat i si la greu malaltia mental que va arrossegar en vida no li hagués barrat el pas, avui estaríem parlant d'un gran escriptor i historiador. Les altres filles sobreeixiran en diversos camps professionals i de l'activisme polític. La Isabel, en política i associacionisme veïnal i de solidaritat amb els presos; la Maria Rosa, en suport al cinema; la Glòria, com a actriu i dobladora; i la Carmina, com a periodista i guionista. La Maria Albina, la que duia el seu nom, va néixer amb síndrome de Down.

Una dona d'esquerres

En fer cent anys, els familiars li vam organitzar una festa. Un dels regals que més il·lusió li va fer va ser el paquet de tabac que un bon amic li obsequià. Amb cent anys fumava! L'Albina ens ha marxat per sempre l'últim dia del 2013, just quan fa un any que ens deixava Moisès Broggi. Llàstima que no hagi pogut sobreviure al 9 de novembre del 2014. El seu vot hauria estat doblement afirmatiu com a dona, d'esquerres i independentista.

Acabo amb uns versos que li va dedicar el seu marit en vida i que van ser publicats al llibre Petits poemes de la llar (1959): "Si no em miressin els teus ulls / les gotes de la rosada no fpren diamants / els àngels no envejarien els cants dels rossinyols / i les flors no esclatarien sota les rialles infantils... / Perquè tot fóra nit eterna i cruel, / i jo defalliria si no em miressin els teus ulls!"