Riure en una exposició. Doncs sí. Marcel·lí Antúnez ho aconsegueix amb els seus invents mecanotrònics que s’exposen a l’Arts Santa Mònica, a la mostra Sistematúrgia. I ens teniu allà cridant i la nostra cara s’incorpora a una de les seves esbojarrades i inclassificables criatures. Antúnez ja fa temps que treballa amb els exoesquelets. I, ves per on, els japonesos ara els fabriquen per a aplicacions terapèutiques de tetraplègics. Antúnez sempre ha anat al davant. I aquí, en general, li han fet poc cas, mentre que no para de viatjar a l’estranger. El seu món es nodreix d’un imaginari propi amb el denominador comú del dibuix que barreja l’ésser humà amb la fauna i tot plegat dintre d’unes propostes eminentment lúdiques i al mateix temps avantguardistes i atàviques. Molt sorprenent. Sens dubte. No se la perdin.
Barcelona té una perla. Per mi la Biblioteca de Catalunya s’ha convertit en el millor teatre de Barcelona. No defrauda. Té una manera de fer pròxima, càlida i rigorosa. Pensava això sortint de Traduccions-Translations, l’obra de l’irlandès Brian Friel. Un espectacle deliciós i un text de molta actualitat, ja que parla de la identitat col·lectiva d’un poble a través de la geografia, dels topònims i de com els anglesos la van esmicolar. Les paraules no són neutres i els noms dels llocs tenen a veure amb la història dels pobles i amb la seva llengua. Cal defensar-los, doncs. No fos cas que ens passés com al gaèlic, pràcticament desaparegut. Gran feina de tot l’equip i una altra direcció acurada de Ferran Utzet. Sí, com més hi penso, més clar tinc que Barcelona té una perla incrustada a la nau gòtica.
Imprescindible Taller de Músics. El Taller de Músics és un dels projectes pedagògics de la ciutat amb més empenta i imaginació, però celebren els 35 anys amb problemes econòmics. No conec el tema a fons, però sí que conec força el Taller: un capital de l’engolada Barcelona que cal assegurar.
Ciutat de teatres. Carme Tierz i Xavier Muniesa han recopilat la història del escenaris de Barcelona entre el 1597 i el 2013. Gairebé dos centenars de teatres dels quals fan una breu ressenya i incorporen, quan n’hi ha, una fotografia. Com diu Josep Maria Pou al pròleg del magnífic llibre, a les grans ciutats del món occidental hi ha llibres com aquest.
