L'art de construir la pròpia vida per escrit

BARCELONA."Ho confesso: estic començant a escriure (són les cinc de la matinada), i no tinc la més mínima idea de com continuaré, si és que ho faig. Fins i tot desconec quant de temps necessitaré, desitjaré i sentiré l'impuls d'escriure". Zygmunt Bauman comença d'aquesta manera l'últim llibre que ha publicat, Esto no es un diario (Paidós, 2012), que recull les entrades que va escriure entre la tardor del 2010 i la primavera del 2011. El sociòleg polonès s'aproxima a la solitud un any després de la mort de la seva dona, l'escriptora Janina Lewinson. Descriu algunes de les seves últimes lectures i opina sobre alguns dels problemes de l'actualitat: condemna el racisme del govern de Sarkozy i Berlusconi, observa l'egoisme creixent dels rics i fa memòria sobre les primeres manifestacions a la França de 1789 i les compara amb la Revolució Egípcia del 2011.

Bauman comparteix aquelles paraules de Saramago en què feia referència a la precarietat de l'escriptura: "M'abraço a les paraules que he escrit, els desitjo una llarga vida i recomenço l'escriptura en el punt on l'havia deixat". A La llebre amb ulls d'ambre (Quaderns Crema / Acantilado, 2012), el ceramista Edmund de Waal es proposa trobar el seu lloc al món gràcies a un exercici literari de caire biogràfic. De Waal burxa en el passat familiar i reconstrueix la història de la branca dels Ephrussi, que passa per París, Viena i Odessa, amb l'ajuda del seu oncle Iggy, que des de la Segona Guerra Mundial -els Ephrussi eren jueus- custodia l'últim tresor de la nissaga: una col·lecció de figures japoneses, els netsuke , de petites dimensions, però de gran valor.

Reconstruint els salons parisencs de finals del segle XIX i la Viena d'entreguerres, De Waal ha dedicat un monument escrit als seus avantpassats i, de passada, ha fet forat al sector editorial, amb nombrosos premis i traduccions.

Poetes i periodistesDues reconstruccions de mons desapareguts

Minúscula acaba d'editar Cartas del verano de 1926 , la correspondència que es van escriure tres dels grans poetes de la primera meitat del segle XX: Marina Tsvetaeva, Boris Pasternak i Rainer Maria Rilke. Els dos autors russos comparteixen la fascinació per l'obra poètica de Rilke. La primera carta que Tsvetaeva li envia comença amb un elogi rotund: "Vostè, la poesia feta carn". Pasternak, autor de Doctor Jivago , arribaria a escriure que devia tota la "formació espiritual" a Rilke, i que tots els seus intents poètics "no havien fet altra cosa que traslladar els motius rilkeans, sense afegir res al seu univers original i navegant sempre en les seves aigües". Si Cartas del 1926 recorda els ponts culturals entre la Rússia i l'Alemanya del primer terç del segle XX, les memòries de Gay Talese, Vida de un escritor (Alfaguara, 2012), dignifiquen la curiositat del periodista al mateix temps que reconstrueix la vida cultural nord-americana dels últims 50 anys. Si fins ara Talese s'havia dedicat a l'observació dels altres -la màfia a Honrarás a tu padre ; personatges famosos a Retratos y encuentros -, a Vida de un escritor es demostra capacitat per a l'autoanàlisi.

Introspecció de tardorAuster i Coetzee, Bezsonoff, De Vigan i el 'Proust noruec'

Alguns dels plats forts d'aquesta rentrée literària defugen la ficció i aprofundeixen en terrenys autobiogràfics. A Res no s'oposa a la nit (Edicions 62 / Anagrama), de Delphine de Vigan, l'escriptora francesa repassa la vida de la seva mare Lucille a partir del moment en què la troba sense vida: "La meva mare estava blava, d'un blau pàl·lid barrejat de cendres, amb les mans estranyament més fosques que el rostre, quan la vaig trobar a casa seva, aquell matí de gener. Les mans semblaven tacades de tinta en el plec de les falanges. La meva mare era morta des de feia dies".

El noruec Karl Ove Knausgard va partir d'una vivència igual de truculenta, a l'hora de començar a escriure els sis volums autobiogràfics de Mi lucha , dels quals Anagrama en presenta el primer aquest setembre. A La muerte del padre , l'escriptor investiga què va poder fer que el seu pare es decidís a emborratxar-se fins a la mort. Amb només 44 anys, Knausgard ja ha culminat el cicle, i l'ambició de la seva obra ha estat comparada amb A la recerca del temps perdut , de Marcel Proust.

Aquesta tardor també arribarà literatura autobiogràfica menys desesperada. Un any després de la novel·la La melancolia dels oficials , Joan-Daniel Bezsonoff reprèn les seves memòries amb Les meues universitats (L'Avenç), centrant-se aquesta vegada en els anys de formació universitària. Finalment Edicions 62 i Mondadori publicaran al novembre la correspondència que Paul Auster i J.M. Coetzee han mantingut entre l'any 2008 i el 2011. Ara i aquí ressegueix quatre anys de contacte per correu postal tradicional entre l'autor del recent Diari d'hivern i el premi Nobel de literatura. Sembla mentida que cap carter, veient els remitents, no es decidís a practicar un furt.