LITERATURA

Salvador Espriu, portes endins

'Àlbum Espriu', el catàleg de la mostra del CCCB, i 'Sobre Espriu', de Carles Miralles, n'estudien el llegat

Les dues últimes novetats editorials que han tancat l'Any Espriu són d'un interès remarcable. La primera és el catàleg de He mirat aquesta terra, l'exposició que es pot veure al CCCB fins al 16 de març. Editat per Julià Guillamon, Àlbum Espriu. L'escriptor compromès, el místic, el gran sarcàstic (Galàxia Gutenberg) és una passejada visualment temptadora per la vida de l'autor, els inicis com a prosista, la repercussió social de la seva obra poètica i l'impacte de la seva producció teatral, tot això precedit per textos de Xavier Bru de Sala, Rosa Delor, Julià de Jòdar, Miquel de Palol, Julià Guillamon i Marçal Sintes.

D'altra banda, a Sobre Espriu (Publicacions de la Universitat de Barcelona), Carles Miralles, poeta i catedràtic de filologia grega, aplega tots els assajos que ha escrit al llarg dels anys sobre el creador del mite de Sinera. El volum s'inscriu en la sèrie de títols que Miralles ha anat publicant durant les dues últimes dècades sobre els poetes catalans que més ha estudiat. Primer va ser J.V. Foix (1993) i més endavant Carles Riba (2007). Un any abans d'Espriu, s'havia ocupat de reunir a Aracne (Publicacions de l'Abadia de Montserrat) els estudis sobre literatura del segle XV: Ausiàs March, Curial e Güelfa, Tirant lo Blanch i Joan Roís de Corella.

El text més antic inclòs en el nou llibre de Miralles és El món clàssic en l'obra d'Espriu. Va ser escrit el 1977 com a lliçó inaugural de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, i intenta "replantejar dos punts aleshores quasi dogmes: que Espriu havia reaccionat contra la generació noucentista i que no els clàssics grecs ni llatins sinó els hebreus, la càbala i els egipcis eren omnipresents en la seva obra". Dos anys després, quan publicava un estudi sobre les Elegies de Bierville de Carles Riba, en què exposava la crisi de l'humanisme i el fet que "els autors clàssics es deixen utilitzar pels uns i pels altres, ideològicament i estèticament", Espriu va escriure a Miralles, que tenia 35 anys: " L'humanisme durarà mentre duri la cultura occidental. En la nostra petita província, ni l'esgota Riba ni el tanco jo. I és molt convenient per a tots, agradi o no a qui sigui, que els joves continuïn repensant-lo d'una manera pròpia, nova i sense la més petita interrupció, sense cap trenc estúpid".

Un autor marcat pel context

En el catàleg de l'exposició del CCCB es pot veure una foto de la prova de final de carrera d'Espriu, al davant de cinc professors, entre els quals hi ha un dels seus mestres, Pere Bosch Gimpera. "Sense la Guerra Civil i la mort prematura del pare, hauria ampliat estudis a l'estranger i hauria estat el primer egiptòleg d'Espanya", s'hi pot llegir. Abans i tot de començar a estudiar les carreres de dret i filosofia i lletres, Espriu ja havia publicat el seu primer llibre, Israel (1929). A la dècada dels 30 se centraria en la narrativa. En llibres de narracions com Aspectes (1934) i Ariadna al laberint grotesc (1935) "aborda l'actualitat política, els problemes socials i la crítica dels costums moderns, amb una estètica propera a l'expressionisme", explica Àlbum Espriu, que ressegueix l'amistat amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel, el creuer per la Mediterrània del 1933 i l'ensorrament del seu món, marcat per la mort de l'amic (1938) i la del pare (1940).

L'obra posterior va quedar marcada pel desenllaç de la Guerra Civil. Espriu tornaria a la prosa de ficció només esporàdicament, a partir de llavors: Cementiri de Sinera (1946) inauguraria l'obra poètica, que aconseguiria una gran popularitat a partir de La pell de brau (1960), les adaptacions musicals de Raimon i els muntatges teatrals que l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual va fer de Primera història d'Esther (1962) i Ronda de mort a Sinera (1965). De la producció teatral, Carles Miralles estudia a fons Antígona : escrita el 1939, no va ser publicada fins al 1955. "Quan escriu l'Antígona, Espriu entén que ell acaba de viure la guerra civil de Tebes i, acabada la primera part del seu drama, que ara ve el sacrifici de l'equanimitat i de Catalunya -resumeix-. En un afer d'aquesta transcendència, al costat d'una heroïna d'una sola peça com Antígona, Espriu representa el poeta amb característiques grotesques i fins còmiques -lluny de l'heroisme, però encarnant un tipus de tradició poètica, aquella que, a través de la ironia i el sarcasme, no renuncia, emperò, al servei i a la proclamació de la veritat tothora".

Una lectura aprofundida

Miralles també dedica textos a La pell de brau (1960) i a Setmana Santa (1971), a la presència del paisatge i de la mort en l'obra espriuana i, gairebé al final, escriu una extensa anàlisi de Les roques i el mar, el blau (1981). La "trajectòria de lectura" de Miralles homenatja l'obra "excepcional" de l'escriptor, "ambiciosa i exigent en la seva realització, molt profunda i sentida en el seu fonament, eixuta i riquíssima en el seu resultat, tan lúcid". Al final de l' Àlbum Espriu hi ha una selecció d'un centenar de les frases que, al llarg del 2013, van ser publicades en tots els mitjans de comunicació. Entre elles hi ha: "Provarem d'alçar en la sorra / el palau perillós dels nostres somnis"; "Direm la veritat sense repòs"; "He donat la meva vida pel difícil guany d'unes poques paraules despullades".