ARA HA FET vint anys de la inauguració del CCCB i al maig en farà deu del Fòrum de les Cultures: dues propostes per reinventar Barcelona després de l’èxit olímpic. L’una reeixida, l’altra fracassada. L’una basada en l’ambició conceptual i la continuïtat, en la mirada llarga, la creació de cultura de qualitat per a tothom. L’altra pensada com a cultura espectacle, com a operació urbanística maquillada amb una inconsistent pàtina ideològica.
Tot i que no passi pel seu millor moment, el CCCB ha estat una experiència reeixida, és una realitat sòlida, ha aconseguit prestigi i presència internacional, és una marca consolidada i respectada entre el públic local, ha salvat els mobles malgrat la crisi i les retallades, ha contribuït a anar actualitzant el discurs sobre l’espai públic, ha permès fer aflorar pensament i creació en molts àmbits, sense dogmatismes, fent descobertes, creant noves marques com el Sónar. Li queda camí per recórrer i segurament li tocaria tornar a arriscar, tornar a sacsejar debats. Ho pot fer.
Del Fòrum en queda un record vague. Uns dies de més polèmiques que glòria, un llegat intel·lectual prim. Cap impacte internacional. Cap arrelament local. Si hi aneu a passejar, a part del triangle blau, reconvertit amb prou mèrit i no sense problemes en museu de ciències naturals, l’aspecte és trist: el port és un pàrquing fantasma de iots, hi ha pèrgoles que són com un paisatge de ferralla industrial, als jardins i amfiteatres els herbots creixen entre les llambordes enmig de la solitud...
Barcelona necessita tornar a inventar-se. No n’hi ha prou amb arquitectura, gastronomia i comerç. I ara no toca ni un nou centre cultural de bandera ni un esdeveniment per enlluernar el món. Ara toquen coses bàsiques: per exemple, ser pioners i radicals en l’aposta per l’educació. Qui s’hi posa?