Kubala i Di Stéfano, cracs nacionalitzats
Durant els anys 50, després de l’èxit de la selecció espanyola al Mundial del Brasil, Espanya va nacionalitzar alguns dels millors jugadors de l’època. El règim franquista va entendre que el futbol era una bona arma propagandística en una època en que intentava millorar la seva imatge.
Curiosament, la primera època daurada del futbol espanyol, amb el Madrid guanyant cinc copes d’Europa, uns títols que van anar acompanyats pels que van guanyar equips com el Barça, el València, l’Atlètic i el Saragossa a la Copa de Fires o a la Recopa, no es va traduir amb èxits al Mundial. El 1954 i el 1958 Espanya en va quedar fora de manera sorprenent. I el 1962 i el 1966 va caure a la primera fase.
Primer, Espanya va nacionalitzar Kubala. El franquisme veia en ell un jugador ideal: un geni que fugia del comunisme hongarès. Kubala va rebre el passaport espanyol el 1954 i somiava jugar el Mundial de Suïssa. Per poder-ho fer, Espanya havia de derrotar els turcs. A l’anada, Espanya va guanyar per 4-1, encara sense Kubala. Però abans del partit de tornada, un delegat de la FIFA va advertir que la situació de Kubala no era clara, ja que la Federació hongaresa havia enviat una queixa perquè considerava que Kubala no podia jugar amb Espanya. La selecció espanyola va perdre per 1-0 a Turquia i, com que les normes de l’època no donaven valor a la diferència de gols, es va haver de fer el desempat a Roma. Kubala, ara sí, es va vestir de curt, però quan estava a punt per sortir al terreny de joc, el vicepresident de la FIFA, l’italià Ottorino Barassi, va rebre un telegrama en què es podia llegir: “Advertir Espanya situació Kubala”. El missatge, enviat des de la seu central de la FIFA, va espantar els delegats espanyols, que van ordenar a Kubala que no jugués. Sense Kubala, Espanya va empatar 2-2 contra un rival inferior. I, coses de la vida, la reglamentació d’aquella època deia que per escollir el guanyador calia fer un sorteig. Un nen italià, el bambino Franco Gemma, va treure un paper amb el nom de Turquia.
El 1958 Espanya també va fallar, sorprenentment, ja que en atac tenia Di Stéfano -la segona estrella nacionalitzada-, Kubala, Gento i Luis Suárez. Espanya va punxar a casa amb Suïssa (2-2) i va perdre a Glasgow amb Escòcia (4-2). Va ser un cop molt dur i inesperat.
El 1962, finalment, Espanya es va classificar amb un munt de jugadors nacionalitzats: Puskas, Eulogio Martínez, Santamaría i Di Stéfano. Però Di Stéfano es va lesionar i l’equip espanyol va caure a la primera fase.
