Qui s'ho hauria imaginat fa 10 anys?

BarcelonaTot gran heroi necessita el seu antagonista. És una màxima indispensable de la narrativa popular. Com més gran és l'ombra que l'assetja, més gran és l'heroi. La història de Leo Messi arrenca un 16 de novembre del 2003 i, evidentment, sota la mirada atenta d'una de les figures que l'han perseguit amb posat orgullós i somriure malèvol durant els últims anys, José Mourinho.

Leo Messi va debutar amb el Barça a l'Estádio do Dragão, el camp d'un Porto que dirigia llavors l'actual tècnic del Chelsea, flagel·lador continu de Messi des d'aquell primer dia. Amb 16 anys i 145 dies, saltava sobre el terreny de joc un tímid esquerrà que lluïa el dorsal 14 a l'esquena. S'iniciava el camí d'un jugador destinat a canviar el futbol mundial. Frank Rijkaard va donar l'oportunitat a un futbolista que havia aterrat a Barcelona quatre anys abans, amb només 12 anys i moltes incerteses sobre el seu futur per culpa d'un problema de creixement que li havia tancat les portes al River Plate.

"És el que buscava des de petit, havia lluitat molt perquè arribés aquest moment", explica el mateix futbolista una dècada després. "M'estava entrenant amb el juvenil A i Colomer -explica Messi als canals oficials del Barça-, que era el coordinador, em va dir que viatjava amb el primer equip". Josep Colomer va ser l'encarregat de comunicar-li la notícia que unes hores abans havien decidit Frank Rijkaard i Pere Gratacós. El llavors tècnic del filial va ser qui li va proposar a l'holandès que Messi estigués entre els escollits per inaugurar l'Estádio do Dagrão, futura seu de l'Eurocopa. Cada dimarts els dos entrenadors tenien cita per parlar. Rijkaard va demanar jugadors del filial per viatjar a Portugal, i Gratacós, que ja havia parlat amb Colomer d'aquesta possibilitat, no va deixar escapar l'oportunitat. "Qui és Messi?", va preguntar l'holandès quan Gratacós li va donar el nom de l'argentí. "Tu posa'l en qualsevol de les tres posicions d'atac i dimarts que ve en parlem", el va reptar el tècnic del filial. El dimarts següent, es van retrobar per fer les anàlisis setmanals. La conversa avançava i el nom de Messi no sortia, fins que, impacient, Gratacós no es va poder contenir. "Amb 16 anys, el trec 15 minuts, provoca un penal i fa una assistència", recorda Gratacós que li va dir Rijkaard. La porta s'havia obert del tot. Havia arribat l'hora de començar a fer el salt regularment al primer equip.

Són els records dels primers passos cap al professionalisme, el salt cap a un equip en construcció que l'acolliria sota la tutela de Ronaldinho i Deco. Després, quan els brasilers van esborrar la seva empremta, van arribar Xavi i Iniesta com a pilars de l'ascens vertiginós de l'argentí.

Un Messi que des d'aquell primer dia en terres portugueses vestiria 395 vegades la samarreta del Barça en partit oficial. Més de 320 gols i un palmarès inigualable. 4 Pilotes d'Or, 6 títols de Lliga, 3 Champions, 2 Copes del Rei, 2 Mundials de Clubs i uns Jocs Olímpics amb l'Argentina. Ningú s'ho podia imaginar llavors, quan al minut 74 d'aquell amistós Messi entrava al camp per suplir el lateral Fernando Navarro.

L'eclosió en un any de canvis

Aquella temporada 2003-2004 va ser per a Leo Messi una etapa de canvis constants, de creixement a passos de gegant i sorpreses contínues. Messi va jugar en cinc equips. Va debutar amb la primera plantilla, però abans havia començat la temporada al juvenil B de Guillermo Hoyos. Després d'un torneig al Japó, va saltar al Juvenil A de Juan Carlos Pérez Rojo. Messi cremava etapes a un ritme frenètic. A finals d'any, feia el salt al Barça C de Pep Boada. Quarta estació d'un trajecte que passaria també pel Barça B de Pere Gratacós. Cinc vestidors que s'alternarien durant tot l'any, cinc grups humans als quals s'havia d'acostumar el tímid futbolista de Rosario. Com explica Albert Benaiges, que el va dirigir a l'infantil, "un nen callat fora del camp, però sempre protagonista a dins". Malgrat els múltiples canvis, Gratacós lloa l'actitud de Messi durant aquell any difícil. "Tot i que el cap de setmana jugués amb el filial, el diumenge al matí se n'anava a veure el juvenil, s'asseia a la banqueta amb els seus companys", explica.

La figura aparentment gràcil de Messi va aprendre a competir contra jugadors experimentats i físicament molt més poderosos que ell. El club va reforçar aquest aspecte als entrenaments però, sobretot, als partits pels camps de Tercera i Segona B, el jugador va aprendre a competir. "Se li va avançar el procés de formació, ho assimilava tot molt ràpidament", rememora Gratacós.

"El vèiem entrenar-se al camp del costat, i ens dèiem que no en teníem cap com ell", reconeix Pep Boada, entrenador del Barça C aquella campanya. L'actual coordinador scouters del futbol base mirava amb certa enveja els entrenaments del juvenil de Pérez Rojo. Allà hi havia el diminut i explosiu Leo Messi, peça anhelada per tots els entrenadors. Boada no va dubtar ni un instant a demanar que l'argentí jugués al Barça C. Només en va poder gaudir nou partits a principis de l'any 2004, abans que fes el salt al filial. "Era un espectacle cada setmana, era una bomba. Al camp de la Gramenet perdíem 2 a 0 i vam guanyar amb tres gols seus", explica Boada.

El mateix va passar contra el Sevilla al mes de maig, altre cop amb el juvenil. En 25 minuts, l'argentí va fer quatre gols al conjunt andalús a la tornada d'una eliminatòria de Copa del Rei. El secretari tècnic, Txiki Begiristain, es va quedar meravellat de les aptituds de Messi des de la banda. Va ser el final d'una temporada boja, cinc equips en un any: Messi començava a mostrar la seva voracitat insaciable.

Deu anys després de trobar-se amb Mourinho per primera vegada, Messi viu un dels períodes més complicats de la seva vida. El bíceps femoral ha obert un parèntesi en la seva vertiginosa carrera, com va passar el 17 de maig del 2006, altra vegada contra el portuguès, quan Messi va caure fulminat per un trencament al bíceps femoral. Es va perdre la Champions de París, i no va parar fins a treure's aquella espina. Per molt gran que sigui l'antagonista, Messi sap que l'heroi sempre és ell.