ÉS PERFECTAMENT natural la bona sintonia que ahir van exhibir el president Obama i el papa Francesc. Són moltes les coses que uneixen aquests dos referents mundials. Són dues persones a les quals els costa poc somriure: a través d’una franca expressivitat projecten una serena joia de viure. Són també dues figures atípiques en els seus respectius entorns: l’un és el primer president negre a Washington, l’altre el primer papa americà a Roma. Per una cosa i l’altra, i pel seu optimisme compromès amb la voluntat de canviar les coses, en accedir al poder els ha acompanyat una sincera onada de simpatia popular. L’un i l’altre han aixecat grans esperances reformistes i ja veurem si se’n surten o si es queden a meitat del camí, sense poder passar de les bones intencions als fets tangibles. De fet, comença a quedar clar que Obama s’ha estavellat contra la dura realitat. En el seu cas, de la missa la meitat. El Nobel de la pau ja li ve gran. Pel que fa a Francesc, encara és d’hora per dir-ho. Tot just porta un any, que en la vida de l’Església és com una gota a l’oceà.
Obama va confessar ahir al pontífex que l’admira i li va demanar que pregués per ell. Però potser qui més profit pot treure d’aquesta nova amistat és l’argentí. Pot aprendre dels errors i entrebancs amb què ha topat un home que, com ell, es va proposar transformar casa seva (els EUA) i canviar el món. Bergoglio vol fer bugada a la institució catòlica i també aspira a aconseguir que un cristianisme més autèntic serveixi per avançar cap a un món més just. Caldrà que el president nord-americà li deixi clar que amb el fervor popular no n’hi ha prou i que els obstacles més difícils sempre són els més propers. El que els republicans li han fet a Obama, l’hi estan fent els homes de la cúria a Bergoglio. La seva batalla interna és més sorda, però no menys crua.
Com els enemics comuns, els enemics semblants uneixen molt.