Al ministre de l’Interior se li acumulen casos de filtracions periodístiques aparentment sorgides del seu negociat. El precedent més il·lustre és el famós esborrany de l’informe de la UDEF sobre els comptes suïssos de Pujol i Mas: el va publicar El Mundo -en plena campanya electoral- i després ningú no en va reivindicar l’autoria (ni tampoc es va incorporar a cap causa; ja ho tenen els esborranys, que surten gratis d’esbombar). Un altre exemple: a mitjans de febrer, el govern va haver de sortir al pas al Congrés de la publicació a El País d’una carta enviada per Arnaldo Otegi des de la presó al diputat David Fernàndez, de la CUP. L’executiu va negar que hi tingués res a veure. L’últim cas ha estat aquesta mateixa setmana. Doble pàgina a La Razón amb el títol “La conspiració dels 33 jutges sobiranistes”. Resulta que de les 33 fotos dels magistrats que publiquen, 29 són les dels seus documents d’identitat. Els jutges han interposat demanda per vulneració de dades personals, ja que aquestes imatges són privades i, en teoria, només hi pot accedir la policia (o sigui, el ministeri).
Aquests dies, quan veig les portades d’alguns diaris sobre Ceuta i Melilla i els seus titulars tremendistes -invasió, assalt, màfies- perfectament arrenglerats amb l’argumentari d’Interior, no puc deixar de recordar aquest degoteig de presumptes filtracions. No es pot demostrar el vincle entre causa i efecte, però la suma de casos suggereix una connivència poc estètica. En el millor dels casos, Jorge Fernández Díaz no està demostrant excessiva competència controlant el seu equip. També pot ser que les filtracions siguin obra de la Verge Maria Santíssima de l’Amor. Això, almenys, explicaria que un ministeri d’un estat aconfessional -Constitució dixit - li concedís, el mes passat, la medalla d’or al mèrit policial.
Àlbum de titulars
“Espanya és la que està boja, no pas jo” (Leopoldo María Panero, en una brillant entrevista a ‘El País’ el 2005, després de 19 anys internat)