Mor Ian Paisley, l’unionista que va governar amb el Sinn Féin

BarcelonaEl reverend irlandès Ian Paisley, ex primer ministre d’Irlanda del Nord, va morir ahir als 88 anys. Durant quatre dècades va ser el líder i la cara dels unionistes que no volien ni sentir a parlar de seure a la taula per negociar la pau amb els republicans del Sinn Féin, el braç polític de l’IRA. La seva reiterada negativa va fer que es guanyés el sobrenom de Doctor No i quan algú li parlava de diàleg sempre responia amb “ni un pas”.

Malgrat aquesta duresa, que va mantenir durant més de mig segle, Paisley va acabar sent una figura clau per pacificar l’Ulster, entrat ja el segle XXI. Unionistes i republicans posaven fi a anys de guerra i confrontacions i intentaven tancar una segregació entre unionistes i nacionalistes irlandesos que tot i això avui encara perdura. El reverend no només va cedir i va parlar amb els seus enemics reconeguts de tota la vida, sinó que fins i tot va formar govern amb el Sinn Féin. De fet, els nacionalistes irlandesos es van desfer ahir en elogis a la seva figura poc després que la viuda anunciés la seva mort. Al seu compte de Twitter, Martin McGuiness, el número dos de Paisley al govern i antic comandant de l’IRA, es va mostrar “molt trist” per haver “perdut un amic”.

Anticatòlic bel·ligerant

El punt de trobada dels dos moviments no va ser gens fàcil. Als anys 60, un madur Paisley es va jurar que acabaria destruint el Sinn Féin, que pretenia trencar amb el Regne Unit per reunificar-se amb Irlanda. El reverend, un protestant prebisterià, es va caracteritzar en aquells anys per ser un home que no es mossegava la llengua i que no tenia cap mirament a l’hora d’acusar els capellans catòlics d’ajudar l’IRA, fent gala del seu anticatolicisme.

La seva duresa es va mantenir fins i tot als anys 90, quan es va començar a albirar una pacificació real i els governs britànic i irlandès van posar-s’hi seriosament. Paisley, a través del seu Partit Unionista Democràtic, va rebutjar els que es van conèixer com a Acords de Pau de Divendres Sant, el 1998, i fent valer la condició de principal força va obligar a renegociar els termes dels acords.

Bregat al Parlament Europeu, d’on va dir que l’escó 666 estava reservat per a “l’Anticrist”, el reverend irlandès va decidir presentar-se a les eleccions del 2003, en què no va tenir problemes per imposar-se. No va ser fins al 2006, amb un IRA desarmat i rebent pressions de Londres, que Paisley va moderar el seu discurs i va accedir a participar en un diàleg amb tots els partits irlandesos i l’executiu britànic per retornar competències a Irlanda del Nord. Va ser a l’Acord de Saint Andrew, un punt d’inflexió en el llarg camí cap a la reconciliació irlandesa, perquè d’allà en va sortir el consens per crear l’Assemblea i el govern d’Irlanda del Nord. Un any després, el reverend es va convertir en el primer ministre de l’Ulster, i va designar McGuiness com a vice primer ministre. El seu antic enemic li va reconèixer ahir haver “guiat l’unionisme” cap a l’entesa amb els catòlics republicans.