CADA COP QUE vénen unes eleccions faig el ritual de tafanejar totes les paperetes, totes. Sigles, noms, cognoms. I cada cop retrobo una candidatura que em regira l’estómac: Falange Española de las JONS, un partit nacionalsindicalista, inspirat en els principis feixistes i germen del partit únic del franquisme, tot i que no se’n considerin hereus. També me’l regira Alianza Nacional, que té com a lema una musiqueta ideològica que li encantaria a Hitler: “ Nación, raza, socialismo ”. Recorda alguna cosa, oi? ¿Ho saben, els alemanys Schulz i Ska Keller que competeixen amb partits cosins germans del nazisme?
Que Espanya hagi tolerat durant quasi quaranta anys aquestes anomalies democràtiques em sembla patètic. Que Europa ho ignori, absurd. ¿Es pot ventilar des de Brussel·les una cosa així com un mer afer intern espanyol? Malament si hem d’enfortir la democràcia europea a força d’ignorar les febleses democràtiques dels estats que la componen. Ja ho sé que la ultradreta xenòfoba s’està obrint camí a mig continent. Però precisament per això caldria extremar la sensibilitat. A Àustria, França, Holanda o a la mateixa Alemanya com a mínim el debat es viu, les alertes s’han encès. Aquí no passa res. És veritat que no aconsegueixen representants i que potser només són quatre nostàlgics, però el seu missatge cala: tan sols cal veure com el racisme, l’antisemitisme o l’anticatalanisme xenòfob del qual s’alimenten campen alegrement pels camps de futbol i internet. L’allau de tuits antisemites detectats arran de la derrota del Madrid de bàsquet contra el Maccabi de Tel Aviv en són una mostra fastigosa. És a aquesta xenofòbia latent a la qual donen carta de normalitat formacions com la Falange i Alianza Nacional. La seva mera existència embruta la democràcia i embruta Europa. Empaitar tuitaires? Potser que abans clausurem aquests partits.