LES PRIMÀRIES per decidir el candidat del PSC a Barcelona són una ocasió immillorable per intentar aprovar una assignatura pendent que la ciutat arrossega des d’etapes predemocràtiques: disposar d’una policia local que sigui urbana de debò.
I ho són perquè és imbuint-nos en el seu esperit, que posa en mans del ciutadà el que manegarien aparells obscurs, que hauríem de transformar un cos massa llunyà, fred i absent en una presència quotidiana, càlida i de servei.
Si l’estratègia del poli bo i dolent té algun sentit, no hi ha dubte que a la policia local li toca el primer rol: ser l’autoritat cordial que combat l’incivisme des de la complicitat que genera l’arrelament en el teixit social. El mític tarannà del bobby londinenc.
Ben lluny d’això alguns l’associen avui amb escamots apostats en cantonades fosques -més recaptadors que pedagògics-, o amb cotxes que se salten semàfors en vermell com a simple rutina, o amb motoristes que alteren la circulació a toc de xiulet i amb altivesa inexpugnable.
I ens seguirà fent més por que goig si no es fa més vianant, o fins i tot ciclista, si no deixa d’envair els pocs passejos tallats al trànsit amb prepotència motoritzada, si no es posa a peu de ciutadà i ens mostra una cara més afable.
Però el que més necessitem és sentir-la al costat quan contemplem impotents reiterats actes incívics que aquí, a diferència del que passa a les ciutats civilitzades, ja ningú recrimina. ¿Algú recorda l’últim cop que ha vist un guàrdia urbà cridar l’atenció, amb educació i fermesa, a un energumen?
La qualitat de vida, senyors i senyores alcaldables, passa també per una cosa tan senzilla com sentir que l’autoritat és a prop, té rostre humà i entén molt bé el que li dius perquè no és res més que un veí format i uniformat per vetllar per la convivència.