TRIATLETA PROFESSIONAL DE LLARGA DISTÀNCIA
Opinió 10/08/2014

Marcel Zamora: “Qui es dopa deixa de fer esport i passa a tenir una obsessió”

Jordi Planas
3 min

La popularitat de Marcel Zamora (Barcelona, 1978) l’ha portat a escriure un llibre, Qui vol una vida millor! (Deu i Onze Edicions), i ha protagonitzar un documental, Living the dream. El 15 d’agost competirà per guanyar el triatló de llarga distància més dur del món. Seria el seu onzè títol en un Ironman.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Què significaria aconseguir el teu cinquè Embrunman?

Una altra maneta en el meu historial! Suposaria igualar les cinc victòries que vaig aconseguir en l’Ironman de Niça i em permetria afrontar la temporada que ve amb una motivació especial. Guanyar sis vegades una prova tan emblemàtica i dura com l’Embrunman és una fita única que no ha assolit mai ningú.

¿És el triatló de llarga distància més dur del món?

Només el sector de la bici ja es pot equiparar a una etapa del Tour de França. Has de pujar quatre ports de muntanya, entre els quals el coll d’Izoard, i pedalar durant més de cent vuitanta quilòmetres i cinc mil metres de desnivell positiu. S’ha mirat de fer altres proves tan dures com aquesta, però mai no han acabat de tenir la mateixa progressió. L’Embrunman celebra la 31a edició i ha reunit al llarg de la seva història figures tan emblemàtiques com Mark Allen i Scott Tinley. És molt difícil combatre una carta de presentació així.

¿Sempre et planteges aquesta cursa de la mateixa manera?

Miro de fer bé la meva feina i no pensar massa en els rivals. Sé que la planificació que he seguit aquests anys m’ha portat a guanyar en quatre de les cinc últimes edicions. Això és un punt a favor que tinc per afrontar una cursa que presenta un descontrol superior a la resta. La meva millor marca en un Ironman és de vuit hores i quinze minuts, mentre que a Embrun és de nou hores i trenta-vuit minuts. A nivell popular hi ha participants que comencen i acaben de nit.

¿Creus que els rivals plantejaran una estratègia conjunta per poder-te guanyar?

Ells saben que s’han d’arriscar i fer una cursa a remolc de la meva. A Niça em van estudiar molt i al final van trobar el meu punt feble. Sabien que em costava agafar el ritme amb la bici i m’atacaven d’inici. A Embrun no ho poden fer perquè tot just sortir del sector de la natació ja topem amb el primer port de muntanya. És una prova tan dura que has d’estar molt fort per guanyar-la més enllà de les estratègies que puguis portar a terme.

Totes les teves curses són progressives?

Sí, van de menys a més. Sempre surto del tram de la natació en el primer o segon grup, però mai liderant la prova. El sector de ciclisme el tinc força més controlat perquè sé que arribaré a la marató entre els primers i que en aquesta disciplina rendeixo millor. Psicològicament, això desgasta molt els meus rivals. Són conscients que m’han d’atacar abans per tenir alguna opció de victòria.

¿És recomanable portar el cos tan al límit?

Ho veig bé si ho fas de manera controlada. El triatló és un esport molt agressiu i, com a tal, el més adequat és començar-lo a practicar seguint un procés tranquil. No et pots proposar fer un Ironman de cop perquè no t’has d’acostumar només a entrenar-te durant unes hores, sinó que ho has de fer a temperatures elevades i intensitats fortes. Jo fa gairebé vint anys que estic en el món del triatló i vuit més en el de l’atletisme. Em preocuparia més pels triatletes que s’entrenen amb una ambició desmesurada per aconseguir moltes coses en poc temps.

¿Aquesta ambició és el factor que condueix alguns esportistes a dopar-se?

Els porta a seguir rutines poc adequades i a fer trampes com el drafting [anar a roda, una pràctica prohibida en el triatló], si bé és cert que també han aparegut alguns casos de dòping que posen en dubte aquest esport a nivell professional i amateur. Jo dormo tranquil perquè no ho he fet mai. Entenc l’esport d’una altra manera.

¿Creus que són casos aïllats o que van en augment?

Passa sobretot en altres esports de resistència, com el ciclisme i l’atletisme, però també en el triatló. És una disciplina que ara mou més diners, i això fa que s’hi enganxi tot tipus de gent. Les persones que es dopen volen guanyar a qualsevol preu sense adonar-se que estan posant en perill la seva salut. Aquesta actitud ens afecta a tots els triatletes i genera desconfiança popular. Des del meu punt de vista, qui es dopa deixa de fer esport i passa a tenir una obsessió.

¿Com aconsegueixes mantenir la motivació després de vint anys fent triatló?

Tinc algun repte pendent, com baixar de les vuit hores en un Ironman, i he canviat el calendari de competicions per no cansar-me mentalment. Porto molts anys fent triatló, però la vida de l’esportista professional és curta i s’ha d’aprofitar al màxim.

stats