Al juliol, 50 personalitats espanyolistes demanaven mà dura a Rajoy amb Catalunya. La declaració comptava amb el suport del premi Nobel Mario Vargas Llosa i va ser recollida a tots quatre diaris catalans. Hi compto fins a 35 referències, aquella setmana: articles d’opinió crítics amb el manifest i l’obsessió monotema d’alguns dels signants, sí, però també notícies que consignaven el fet en si de la declaració.
La setmana passada, deu personalitats internacionals reclamaven a Espanya que atorgui el dret als catalans de decidir el seu futur polític. En aquest cas, el nombre de Nobel que hi donaven suport era de dos: Desmond Tutu i Adolfo Pérez Esquivel. És a dir, el doble de Nobel (la unitat de mesura oficiosa de la importància d’un manifest). Però, ai las, cruel asimetria: el nombre de referències a Tutu i Pérez Esquivel als diaris de Madrid no ha estat de 70, com esperaria un bon defensor de la conllevancia, sinó de 2. El Mundo i l’ Abc ho van recollir a la web, però no parlen dels Nobel al paper. El País sí, però només en els últims paràgrafs d’una notícia titulada “Els juristes preveuen un fracàs dels recursos de la Generalitat pel 9-N”. L’altre diari on s’esmentava el manifest era La Razón. Ho feia, però, a la secció Puntazos, que reparteix calbots sense firmar-los. Va ser el 2 de novembre i la peça es titulava “Mas dóna una visió falsa de la nostra democràcia”. El breu, d’un sol paràgraf, deia que els signants eren de “diversa” dimensió internacional i consignava “l’adhesió de socorreguts activistes i premis Nobel com Desmond Tutu -premiat pel mateix Mas- i Pérez Esquivel”. Un quilo de palla i un quilo de plom pesen el mateix. Però el quilo de Nobel presenta propietats físico-mediàtiques considerablement més capricioses.