Maria Victòria Molins: "M'agradaria morir al carrer, treballant"

Testimoni d'una lluita. Li critica a l'Església que s'hagi allunyat tant de la gent i per això ella dedica els seus dies a treballar per als més necessitats, al barri del Raval. Ha escrit 'El regal de la vida' (Columna), on parla del seu compromís i la seva batalla diària.

Monja atípica, de mirada tendra i discurs clar, directe, sense embuts. Maria Victòria Molins (Barcelona, 1936) es va fer monja perquè volia dedicar-se i entregar-se als altres però es va veure atrapada per la rigidesa de l'Església de la postguerra. Els estudis van ser un primer alliberament i els viatges el segon i definitiu. Viatjant va descobrir que "una altra Església és possible" i des de llavors lluita per fer-la realitat. No porta hàbit, diu que el celibat hauria de ser voluntari i demana més presència de la dona a l'Església. I no creu que siguin utopies.

Vostè és una monja però va sense hàbit. Per què?

L'hàbit t'allunya de la gent i et dóna privilegis, això no m'agrada. Ja fa temps que no el porto. Vaig començar a treure-me'l, de forma clandestina, a començaments dels 80, i ja de forma definitiva a principis dels 90, perquè l'Església en aquell moment va permetre que l'hàbit fos voluntari. Per mi és més còmode anar sense i a més així cadascuna va amb el seu estil. Jo, per exemple, no vaig vestida de velleta perquè no m'hi veig.

Hi ha altres aspectes de l'Església que no li agraden?

L'Església s'ha allunyat moltíssim de la gent. Crec que s'ha tornat massa rígida i durant molts anys, en lloc d'ensenyar les benaurances, ensenyava els manaments: no facis això, no facis allò... Terrible.

Ara hi ha qui veu una esperança de renovació amb el papa Francesc.

Sí. Jo ara també tinc una llum d'esperança. Vaig tenir una alegria molt gran quan el van escollir, crec que canviarà moltes coses. Jo crec profundament que una altra Església és possible.

¿Aquesta altra Església hauria de permetre, per exemple, que els sacerdots es puguin casar?

Oh, i tant! Per als sacerdots el celibat hauria de ser voluntari. No entenc per què un pastor protestant es pot casar i un sacerdot catòlic no. No té sentit. Però ho veig diferent en el cas dels religiosos. Per a ells és una opció voluntària que es pren per quedar-se lliure per dedicar-se als altres. Si jo hagués estat casada i amb fills no m'hauria pogut dedicar als altres amb tota aquesta intensitat i ara, segurament, estaria cuidant els néts.

I no va trobar a faltar tenir fills?

Sí. Va ser una decisió difícil i dolorosa però amb el temps m'he adonat que Déu m'ha donat altres fills, que m'han omplert molt.

Vostè creu que l'Església menysté les dones?

Sí, la dona està menystinguda en el si de l'Església, molt. Jo he lluitat tant com he pogut per canviar aquesta situació però encara ens queda un camí molt llarg per fer.

Vostè fa anys que viu i treballa al Raval, ajudant els més necessitats. Què ha après en tot aquest temps?

A no jutjar mai ningú. Tots tenim tendència a fer-ho i això no està bé. Cal conèixer les persones i veure la dignitat que tenen, perquè tots la tenen, i tots tenen bondat encara que no l'hagin pogut exercir mai. A mi el cor se m'ha tornat més bo aquí al Raval, perquè he entès moltes coses. Crec que abans les monges eren molt intransigents i hi ha molta gent que no estima l'Església precisament per culpa d'aquesta intransigència. Però hi ha un altre tipus d'Església i s'ha de mostrar, que és plena de gent com la Teresa Forcades o mossèn Ballarín.

I vostè, que era d'una família benestant de la Bonanova i que com a teresiana es dedicava a l'educació, per què va acabar al Raval?

Em van marcar molt algunes coses que he viscut, sobretot els viatges per Llatinoamèrica. Recordo un viatge a Nicaragua que em va canviar la vida. Jo era més jove i allà vaig conèixer una altra Església. Era el moment de la teologia de l'alliberament i vaig conèixer al sacerdot i poeta Ernesto Cardenal. Quan vaig tornar aquí vaig veure una Església morta i vaig decidir dedicar-me als més pobres, als més desafavorits.

¿I la seva decisió va agradar a la congregació?

Va ser bastant complicat. Sobretot al principi perquè vaig començar a treballar amb els primers malalts de sida i llavors hi havia molt poca informació i molta por. Aquella opció era difícil que l'entenguessin les germanes teresianes, molt dedicades a l'educació. Per a elles allò era un món diferent i desconegut. Però jo vaig tirar endavant, treballava en l'editorial de la meva congregació i ho compaginava amb la feina al Raval.

Fins que va decidir instal·lar-se definitivament al Raval.

Sí. Fa 17 anys vaig decidir viure aquí. Visc en un pis amb altres germanes i fem moltes coses pel barri. Jo sempre dic que m'agradaria morir al carrer, treballant. La meva vida es pot resumir amb una frase: la mística del carrer. Això vol dir simplement viure amb la gent del carrer, sortir-la a buscar, ajudar-la, compartir. Quan vaig començar a treballar aquí em vaig adonar que nosaltres, des de la distància i de manera inconscient, ficàvem tota la marginació i la pobresa en un sac. Parlàvem de drogoaddictes, de prostitutes, de delinqüents. Així, en general i en un to menyspreatiu. En canvi, treballant aquí em vaig adonar que aquella gent eren persones i que si jo hagués tingut la seva vida segurament hauria acabat igual.

Més continguts de