BarcelonaLa tieta de Joan Estrada va ser Miss Catalunya 1954, i el Mario Cabré, faldiller professional, li anava al darrere. Una festiva anècdota que, lluny de ser intranscendent, podria ser un dels incomptables motius que expliquessin la fal·lera per la faràndula que el té posseït des de ben petit. De fet, Cabré va ser torero i actor, o sigui que s’hi concentren dues de les passions que el Joan té incrustades en el subconscient des de fa més anys. Anava als toros amb el seu avi guàrdia civil i era visitant assidu dels cines del seu barri, el Máximo, el Venus i el Texas. Ho mirava tot. Tant li feia si era l’última d’Antonioni o la nova de la Sara Montiel o la Gina Lollobrigida. L’escola fulgurant de la cinefília de joventut no permet posar-se exquisit; tot es devora, tot és una petita festa.
Estudia fins al batxillerat, però ja té clar que vol ser artista. A Fotogramas, hi llegeix que busquen actors per a una pel·lícula que es rodarà a Barcelona. S’hi presenta i no hi ha sort. Però el cuc de la interpretació, que el rosega per dins, ja és impossible de matar. Recorda les històries que el seu avi li explicava sobre les tardes festives d’El Molino i aviat comprova que l’avi encara es quedava curt. Aquell és el seu món, la seva gent, el lloc on li agrada ser.
Tornant de la mili s’ho replanteja tot: la feina en una empresa de sabons i la vida ordenada i previsible amb una nòvia amb qui tocaria casar-se. Decisió? Trencament total i vida nova. Un no parar d’estímuls i vivències que foguegen una personalitat a mil per hora. Entra al grup de teatre Roba Estesa, amb el qual viu en una comuna i comparteix una intensa militància antifranquista des de les files del PSUC. Gràcies a una feina puntual en una empresa de ferreteria s’enamora d’una de les secretàries i tenen una filla, a qui posen Aitana.
Són els anys convulsos i espurnejants immediatament posteriors a la mort de Franco i el pròleg del pujolisme. És el gran Ocaña qui li parla d’un espai -Billares Monforte- a sobre del cine Principal de la Rambla que estaria bé reconvertir en teatre. Així neix la Cúpula Venus, el 1978, i durant els seus vuit anys de vida esdevé un focus incansable d’una espurnejant rebel·lia teatral. No triguen gens a aparèixer noves aventures a les quals, al Joan, li ve de gust embarcar-se. Revitalitza i s’imagina nous espectacles per al Barcelona de Nit, el cabaret de referència d’aquells anys, amb Pirondello com a gran estrella. Fa el mateix al Teatre Arnau, on compagina la gestió i la programació amb intervencions com a actor: Vamos al Arnau, per exemple, amb la gran Eva León com a vedet estrella. És una època per viure intensament i passar-s’ho bé, cada dia un nou descobriment, els anys d’una Barcelona en expansió amb la sang bullint i el cor escapant-se per la boca.
Traça per la gestió cultural
Tantes experiències acumulades li fan veure que també té certa traça per la gestió cultural, per la cuina de la faràndula. Amb La rossa del bar (1986) inicia una fecunda col·laboració de vint anys com a cap de premsa dels films de Ventura Pons. Coordina també la franja canalla d’ Un dia és un dia, el programa d’Àngel Casas a TVE. I amb el festival L’estiu a ciutat comença una forta implicació emocional amb l’Hospitalet. Hi fa de professor de teatre, ajuda a crear el Teatre Joventut i és gerent del club de bàsquet municipal. Gràcies a aquesta experiència forja una sòlida amistat amb Xavi Fernández, aler de canell privilegiat que poc després triomfarà al Barça i a la selecció espanyola. Ser el seu mànager durant molts anys és una de les experiències que el Joan recorda com a més gratificants i profitoses de la seva trajectòria.
També ha sigut el representant de Sergi López i encara avui ho és de Mònica López i de Roger Casamajor, amb els quals té una relació d’amistat molt més enllà de tot interès material. Cul inquiet, sempre carregat d’energia i ganes de nous reptes, fa quatre anys va posar dempeus Rambleros, un bonic homenatge a la seva Rambla estimada; aviat farà dues dècades que és una de les ànimes de la Sala Muntaner, i l’expressió més clara del seu ferm activisme és el lobi cultural Un dels Nostres, que concedeix el premi Christa Leem, mite del transformisme, i la revista que el Joan mai es cansarà de reivindicar.
Un currículum tan intens podria haver-lo deixat esgotat i, sent estrictes, aviat li tocaria jubilar-se. Res més lluny del seu pensament. Li queda molt per fer, encara. Està implicadíssim en el programa Toni Rovira y tú -li hauria agradat portar-lo a Televisió de l’Hospitalet però no ha sigut possible-, que torna aviat al Canal Bom. A més a més, està encantat de ser avi des de ja fa uns quants anys, però reconeix que no exerceix aquest rol d’una manera gaire ortodoxa. Té massa feina! És un barceloní de soca-rel sempre acompanyat de la Gurb, la seva gossa inseparable. Passeja i ensuma, sempre atent, sempre calculant amb la mirada esmolada el pols d’una ciutat que no s’acaba mai.
