Miren sempre amunt, no surten de casa sense una càmera de fotografiar i desapareixen de sobte quan s'acosta una tempesta com si fossin Clark Kent. Jordi Rodoreda, Josep Martínez, Ramon Baylina, Conxi Ciurana i Jaume Alegre són cinc d'entre molts aficionats a la meteorologia i a la fotografia que viuen permanentment pendents del cel, hi busquen algun fenomen estrany, un cumulunimbus esplèndid o simplement els colors més bonics de la sortida de sol.

Entre fer una foto a la sortida de sol i veure-la per televisió o als principals portals d'internet pot passar menys d'una hora al segle XXI. La fotografia digital i les noves tecnologies han canviat completament la manera com veiem els fenòmens meteorològics i això està despertant un interès creixent entre els que ja es passaven el dia mirant el cel, però fins i tot ha portat gent no iniciada a conèixer tots i cadascun dels fenòmens meteorològics. Dels nostres cinc protagonistes, tres admeten que no feien fotos del cel abans de l'era digital, i tots situen fa quatre o cinc anys el moment en què es van iniciar en aquesta activitat o va esclatar la seva passió per retratar els núvols.

Ramon Baylina i Conxi Ciurana són parella i viuen a cavall del Tarragonès i el Pallars. Ell està jubilat i ella treballa a l'Ajuntament de Tarragona. Abans d'això van convertir durant vint anys l'observatori de Sort en un dels més complets i de prestigi de Catalunya.

Ells ja feien fotos de la natura i del cel amb pel·lícula, però admeten que la fotografia digital els ha canviat la vida. "Els amics ens diuen els tardons , perquè encara que hàgim quedat, si a mig camí veiem algun núvol interessant, hem de parar a fotografiar-lo". Els objectius són cars, però sempre que poden inverteixen en material, i tenen clar que el seu somni és poder fer un viatge a Islàndia o al cercle polar àrtic per fotografiar aurores boreals i fenòmens difícils de veure a casa nostra. Consensuen cada dia les fotos que volen compartir i no hi ha dubte que per a ells aquesta és una afició que gaudeixen conjuntament.

"Són 3 amb 19. Vol una bossa?" El Jordi Rodoreda m'atén mentre treballa a la botiga d'alimentació familiar que porta a les Franqueses del Vallès i de la qual s'escapa sense dubtar-ho si a mitja tarda s'acosta una tempesta o una nevada. Per a ell sortir a fer fotos és un plaer solitari i personal. "Tant a la botiga com a casa n'estan una mica fins als nassos, però els demano comprensió perquè no tinc cap altra afició". Assegura que no llença mai res, i que cada mes acumula, atenció, uns 10 gigues de material fotogràfic.

El dietari de dades i fenòmens que abans anotava en paper ara s'ha convertit en una fotografia amb notes. Aquest exemple es podria fer extensiu a molts observadors en els últims anys, una bona imatge val més que mil dades.

Com el Jordi, a Josep Martínez Castro també l'han buscat més d'un cop a l'hora de sopar quan ell era al santuari dels Munts, de Sant Agustí de Lluçanès, capturant un núvol o una posta de sol. Castro, com el coneix tothom, treballa en una fàbrica tèxtil i és regidor de l'Ajuntament de Sant Boi de Lluçanès. "Potser és perquè treballo en una fàbrica tancat, però sempre he tingut necessitat de fer coses a l'aire lliure", explica. A ell l'afició pel temps li va venir a partir de les fotografies, i no a la inversa, fins al punt que no havia mesurat mai dades fins que va guanyar una estació meteorològica en un concurs de fotografia.

El temps a la televisió

No hi ha cap dubte que els espais de meteorologia a la televisió han tingut un gran pes a alimentar el fenomen.

El Josep confessa que va començar a fotografiar el cel perquè un dia es va adonar que el Lluçanès no sortia mai quan els meteoròlegs ensenyaven fotos de núvols. La iniciativa de mostrar fotos dels espectadors ha generat un efecte crida brutal. Jaume Alegre descriu amb molt d'entusiasme la gran satisfacció que va sentir el primer cop que va veure una de les seves fotografies del cel a TV3: "Això em va provocar moltes ganes de millorar i de continuar fent fotografies".

El Jaume té només 18 anys, viu a Almoster, al Baix Camp, i si el cel està carregat de núvols s'escapa amb moto per la Mussara a la recerca d'una bona captura. Assegura que de ben petit ja es posava content els dies que plovia i que quan tenia sis o set anys ja el fascinava seguir els espais del temps als mitjans de comunicació. Ara que ha d'orientar la seva carrera professional, dubta entre la informàtica i la meteorologia, les seves dues passions.

La foto que més li agrada de les que ha fet fins ara és la que publiquem en aquest reportatge: un llamp amb cortina de precipitació tan impressionant que la foto sembla feta, segons un dels seus amics, als Estats Units.

Els protagonistes d'aquest reportatge no són caçadors de tornados com els que surten en algun documental, però a vegades aconseguir una bona foto pot significar posar-se en risc. Gairebé tots confessen que les rodes del cotxe els han relliscat algun cop mentre s'enfilaven a la recerca de la neu. "El silenci que hi ha quan para de nevar s'ho val tot", diu el Ramon. I a la caça d'un llamp el Josep va estar a punt de ser ell el caçat: "Me'n va caure un a 50 metres, vaig notar una pressió a les orelles uns instants abans i vaig saber que cauria". "Quan comença a nevar ho deixem tot i anem a la muntanya, la gent ens diu que estem bojos", afegeixen el Ramon i la Conxi. Bojos per tot el que passa al cel.