Diversions decimonòniques

Ell lleure va ajudar a democratitzar i igualar la societat a partir de principis del segle XX, quan Barcelona va donar a llum formes innovadores de consum cultural. Les tres 'd' (descans, diversió i desenvolupament de la personalitat) van passar de ser el privilegi d'uns quants a estrendre's al conjunt de la població

Les societats complexes es defineixen, entre altres trets característics, per la conquesta de l'oci i l'aparició del concepte de temps lliure. Parlo amb Teresa-M. Sala, professora de la Universitat de Barcelona (UB) i membre del grup de recerca Gracmon (Grup de Recerca en Història de l'Art i del Disseny Contemporanis), que aquest dimecres presenta al CCCB (19.00) l'estudi Pensar i interpretar l'oci, sobre el naixement d'aquest fenomen a Catalunya en el període de 1870-1900. "Pot semblar frívol parlar d'aquests temes en la situació actual de crisi -diu Sala-, però la gent vivia infinitament pitjor a finals del segle XIX, i llavors el lleure va ajudar a democratitzar i igualar la societat".

Al llarg de la història, l'oci ha estat definit per les tres d (descans, diversió i desenvolupament de la personalitat). Tant a Grècia com a Roma l'otium era l'oposat al negotium i estava reservat als que no treballaven. A l'Edat Mitjana apareix la paraula treball, que rep el nom del tripalium (un instrument de tortura). Els primers a reivindicar l'oci com un dret per a tothom van ser els pensadors renaixentistes, en especial Leonardo da Vinci, que afirmava: "Les grans intel·ligències produeixen més com menys treballen". Malgrat això, no serà fins al segle XVIII que començarà a ser un privilegi àmpliament desitjat. A les memòries del baró de Maldà hi trobem diversions com berenars, fontades, tertúlies, visites a les amistats, balls, vetllades musicals o titelles. El nostre aristòcrata també recull innovacions com les exposicions de figures de cera, l'enlairament de globus aerostàtics, la presentació d'enginys mecànics i l'observació astronòmica. Tot i això, no serà fins a les últimes dècades del segle XIX que el lleure s'estendrà de debò al conjunt de la societat.

El temps lliure va lligat a la Revolució Industrial, en un procés que afecta totes les edats i classes socials. A partir del 1880 sorgeix la indústria de la joguina, i al costat de les nines de porcellana de la gent rica trobem les figures de llauna i de cartró dels pobres. Els cromos també són d'aquesta època, com una estratègia dels comerciants per fer-se publicitat i fidelitzar clientela, ja que els regalaven als nens per atreure les mares. Apareixen la moda i el consum conspicu, i anar de compres passa a ser una diversió ben definida. Els grans magatzems -com El Siglo, El Águila i Casa Jorba- permeten l'accés a la moda per a la resta de la població, amb preus econòmics i campanyes publicitàries molt agressives.

Cant coral i xaronisme

A finals del segle XIX el teatre era la televisió d'avui en dia. A la Rambla, el Principal i el Liceu havien estat els pioners de l'òpera, i van propiciar la introducció de la música simfònica. Enderrocades les muralles, el passeig de Gràcia es va convertir en el centre del teatre burgès. Anselm Clavé va facilitar el contacte de les classes treballadores amb el cant coral, i amb Serafí Pitarra va ser capdavanter del xaronisme. Confrontat a aquest moviment surt el jocfloralisme, representat per Milà i Fontanals, Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer. Tot i que el veritable salt del teatre català és conseqüència del trasllat de les barraques de fira de la plaça Catalunya a l'avinguda del Paral·lel, on les classes populars troben un lloc per distreure's. L'aparició de la interpretació física -en detriment del discurs verbal- afavoreix una importància més gran de l'escenografia, el vestuari i la il·luminació. Triomfen la pantomima, el mim i la dansa, amb artistes com Eleonora Duse, Sarah Bernhardt i Loïe Fuller. El cos en moviment salta a la cronofotografia i després al cinema.

L'art també es transforma en lleure. El màxim exponent és la sala Parés, que va instaurar la tradició d'anar-hi el diumenge al matí i després comprar el tortell a les pastisseries del carrer Petritxol. Aquest és el moment d'aparició de la fotografia. Com deia la frase feta: "Posa't tranquil i fes-te retratar". Anar al retratista es converteix en una distracció cada vegada més comuna. L'any 1860 ja hi havia 30 estudis a Barcelona, com el dels Napoleon i el de Pau Audouard (els dos únics que disposaven d'estudi eqüestre, que era el nom que rebien aquestes instal·lacions quan eren prou grans per fer retrats a cavall).

L'Exposició Universal del 1888 va afavorir la fotografia amateur, amb les càmeres particulars. Amb aquests nous estris, la gent comença a fer excursions dominicals i neix el costum de l'estiueig, en principi reservat a les classes benestants. S'urbanitza Collserola com a segona residència per a les famílies de la capital. És la conquesta dels turons i del projecte fracassat del Parc Güell, que va passar de ser una urbanització residencial a ser un lloc d'esbarjo, on eren freqüents les trobades sardanistes, els concerts musicals, els actes esportius i les curses automobilístiques. A prop d'allà també apareix el primer parc d'atraccions de l'Estat -el Tibidabo-, que es convertirà en l'opció d'oci més estimada pels barcelonins.

Aquesta primera tongada de novetats marcarà el tarannà de tot el segle XX, caracteritzat pel cinema i els esports, per les segones residències, el turisme, els hobbies i els espectacles multitudinaris. Com diu la professora Sala: "Actualment l'oci adopta la forma d'un narcòtic social, una manera de mantenir-nos adormits a través el futbol i la televisió. Però també és la manera que tenim de formar-nos i créixer com a individus, de trobar-nos i de reflexionar sobre el futur. No deixa de ser significatiu que el gendre de Karl Marx -Paul Lafargue- fos l'autor d'El dret a la mandra. La nostra època -titllada sovint de societat de l'oci, de l'espectacle o del consum- també pot ser la societat del coneixement".

Més continguts de

El + vist

El + comentat