L’sidro Gutiérrez és professor de secundària a l’Institut Joan Fuster, al districte de Sant Andreu de Barcelona. L’apassiona la seva feina, però desborda energia pels quatre costats i no en té prou amb això. Quan acaba la seva jornada dedica una pila d’hores a una ONG de suport a persones aturades que va posar en marxa l’any 2009, poc després del començament de la crisi. Al principi ho va fer en solitari, però el projecte s’ha anat convertint en una gran família.

L’entitat s’anomena T’acompanyem i va néixer al mateix districte de Sant Andreu, tot i que fa poques setmanes ha estrenat una seu pròpia a l’hotel d’entitats La Pau, al districte de Sant Martí. No és el seu primer trasllat, però els canvis d’ubicació mai han estat impediment perquè els usuaris l’hagin anat seguint. És gent vinguda de tot arreu, fins i tot de fora de Barcelona, que l’han conegut pel boca-orella, gràcies al carisma de l’Isidro.

Com diu el seu nom, T’acompanyem no és un projecte centrat en la inserció laboral, sinó en l’acompanyament de les persones. En la seva llista de prioritats el suport emocional passa davant de tota la resta, fins i tot de la recerca d’un lloc de treball. Es tracta, sobretot, de suport mutu entre els mateixos aturats, en reunions setmanals en què comparteixen experiències. L’Isidro també procura que hi hagi xerrades i, quan en troba, posa en comú ofertes de feina.

Superar el desànim és el primer pas per a les persones aturades que acudeixen a les reunions de T’acompanyem. Algunes fa molt de temps que estan inactives, i el sol fet de recuperar la rutina de sortir de casa perquè han d’anar a un lloc ja és un avenç important per a elles. “La gent ve cada dimecres una o dues hores i aquí s’hi troben bé, encara que a casa tornin a caure en la depressió”, explica l’Isidro. “Jo intento que vinguin i que comencin a fer coses”, afegeix.

Teràpia de grup i sortida de l’atur

La reunió dels dimecres comença a les quatre de la tarda, però des d’una estona abans els assistents es van trobant a la porta i la tertúlia ja comença al carrer. Una estona més tard, quan es va omplint la sala, continuen les converses personals. “Com està la teva dona?”, li pregunta un home a un altre. “Obre la finestra, que em tiro”, diu un altre entre rialles. I afegeix: “Ric per no plorar”. També parlen de problemes, com rebuts impagats i amenaces de desnonament.

En un ambient molt distès, en què mai falta el bon humor, l’Isidro comença a conduir la sessió. Projecta una presentació sobre la confiança en un mateix, i reparteix a tothom una pastilla de sabó. “Agafeu un ganivet i la setmana que ve em porteu el que hàgiu fet”, els diu. Alguns l’avisen que no seran capaços de fer res, perquè són negats per als treballs manuals, però l’Isidro de seguida els respon que es tracta precisament d’intentar-ho, vencent la inseguretat.

És una sessió de teràpia de grup i també una sessió enfocada a sortir de l’atur. Posen en comú una oferta de feina d’auxiliar administrativa, i pensen quines persones hi poden encaixar, de les que hi han anat i de les que no. També preparen, entre tots, un projecte propi de l’ONG que podria ser una sortida per a molts. Es tracta d’una central de serveis de la llar, en què podria treballar un home amb experiència de pintor o una dona que ha cuidat persones grans.

Una dinàmica col·lectiva

Entre tots ho fan tot, i aquesta dinàmica col·lectiva té avantatges però també inconvenients. Volen demanar una subvenció, però no tenen clar com van els tràmits i la conversa s’allarga però no arriba enlloc. Els més actius es queixen que sempre parlen els mateixos i demanen implicació a tothom. Han tingut males experiències amb subvencions, i també amb persones que han demanat ajuda i després no han fet cap esforç.

L’Isidro explica que, des del 2009, entre 600 i 700 aturats han passat pel projecte T’acompanyem. La seva persistència a l’hora de picar a la porta d’entitats i empreses ha fet que moltes els hagin ofert cursos de formació, i alguna també llocs de treball. “Entre el juliol i l’agost de l’any passat unes 20 persones van trobar feina”, recorda satisfet. Feines temporals, però que de vegades són l’inici d’un recorregut més llarg.

Aquest és el cas del David Fernández, que va deixar d’estudiar als 18 anys per treballar de cambrer i que als 26 o 27 es va trobar “a l’atur, sense ofici ni benefici, i en un estat depressiu”. Llavors va conèixer l’Isidro, que li va proposar que fes l’examen d’accés a un cicle superior. “Vaig pensar que estava malament del cap”, recorda el David amb un somriure. Durant dos mesos, a les tardes, en un bar, l’Isidro el va ajudar a preparar-se, i va aconseguir aprovar l’examen.

Va començar a estudiar un cicle de comerç i màrqueting, i va fer pràctiques en una empresa que se’l va voler quedar, primer a temps parcial amb un sou testimonial i més tard a jornada completa, fent tasques de màrqueting digital. “De màrqueting digital jo no en tenia ni idea, però els vaig agradar, vaig entrar en una dinàmica positiva, i em van acabar contractant”, explica el David, mentre l’Isidro se’l mira orgullós. “El més important era la motivació”, comenta el professor.

Després de tres anys agafant experiència en la mateixa empresa en què va començar fent les pràctiques del cicle, el David, que ara en té 32, s’ha tirat a la piscina i s’ha convertit en empresari. Fa poques setmanes ha obert la seva pròpia agència de serveis de publicitat a la xarxa, Click Online 360, i es mostra segur que té possibilitats de triomfar: “Sembla que la cosa pot anar bé”. Mirant enrere té clar que, per a ell i per a tothom, superar el desànim és el pas més important.