Diumenge Ara Tu 18/08/2012

"Per ajudar els altres no calen grans projectes"

Després de sentir parlar Vicente Ferrer, Ignasi Turró va fer les maletes i va marxar a l'Índia. L'entrega als altres ha donat sentit a la seva vida

Lara Bonilla
3 min
"Per ajudar els altres   No calen  Grans projectes"

De petit Ignasi Turró ja tenia l'instint d'ajudar els altres però no va ser fins que va sentir parlar un dia Vicenç Ferrer que va decidir dedicar la seva vida als més pobres. Era la dècada dels 80. L'Ignasi tenia llavors 26 anys -ara en té 60- i anava en bicicleta des de Malgrat de Mar, on vivia llavors, fins a Calella. Allà hi va veure un cartell que anunciava una conferència de Vicenç Ferrer i s'hi va quedar. "Al final de la xerrada em vaig presentar i li vaig dir si podia anar a l'Índia i ell em va respondre que hi anés quan volgués". Dit i fet. Uns dies més tard, sense pensar-s'ho dues vegades -"perquè aquestes coses si es pensen massa ja no es fan"- agafava un avió. Enrere, deixava la família i la feina al negoci familiar, una pastisseria.

Quan l'any 1982 va arribar a Bangalore, al sud de l'Índia, el seu objectiu era fer una ruta pel Sud-est Asiàtic, però el destí li tenia preparat altres plans. Per casualitat -i a la seva vida n'hi ha hagut moltes- va conèixer la Rosa Maria, una noia de Vic que treballava en un alberg per a nens orfes o de famílies desestructurades, a prop d'Anantapur i vinculat a la Fundació Vicente Ferrer, i va decidir anar-hi a donar un cop de mà. Allà els nois rebien allotjament, menjar i educació. Al principi, la seva feina era bàsicament logística -tancar un terreny o pintar un dipòsit- però a poc a poc va anar adquirint responsabilitats. "I de tant en tant, anava a veure el Vicenç i xerràvem. Era molt comunicador i es va obrir una porta d'amistat entre nosaltres. Et feia creure en els altres", recorda. Ell va ser el seu guia espiritual. "Al seu costat vaig aprendre a gaudir del temps sense pressa i la importància del sentit de l'humor". Però sis mesos després, a l'Ignasi li va caducar el visat. Havia de marxar. I llavors un somni el va fer adonar que volia quedar-se a l'Índia. L'endemà -i aquí tenim una altra casualitat- el responsable de l'alberg li proposava quedar-s'hi. I va dir que sí. S'hi va passar 23 anys. Allà ha viscut experiències de les "que queden per a tota la vida". Recorda el cas d'un avi que va portar a l'alberg els seus dos néts perquè poguessin rebre educació. "L'endemà s'hi van presentar les seves dues germanes per reclamar que elles també volien estudiar. Llavors al centre no hi havia noies -ara sí- i els vam finançar els estudis en un centre religiós", explica. Avui les noies són infermeres. "L'educació és l'eina per eradicar la pobresa i ells ho saben". De les famílies amb les quals va tractar -i tracta, perquè ara ha muntat la seva pròpia ONG- ha après el que és la felicitat. "Que no vol dir tenir moltes coses ni desitjar-ne moltes sinó fer feliç els altres".

Coses senzilles. "El somriure, el bon humor i l'alegria" són les virtuts que ha après dels més pobres. A casa de l'Ignasi, a Bangalore, la porta està sempre oberta. "I quan ve algú faig el que es feia abans: oferir-li un te o un plat a taula i així s'obre un espai de comunicació", diu. Ell és dels que pensen que per ajudar, "no cal muntar grans hospitals ni grans escoles, a vegades n'hi ha prou amb un plat de menjar, un vas d'aigua o una carícia".

Un petit gran projecte

Ell se sent còmode amb els projectes petits i, per això, el 2005 va deixar l'alberg i va crear la seva pròpia ONG, la fundació Neem Bangalore, per millorar la qualitat de vida de la comunitat de leprosos de Bangalore i donar escolarització i sanitat a les seves famílies. "És un pou sense fons perquè els diners mai són suficients", diu. Ara acaba d'impulsar un projecte de venda d'artesania perquè els leprosos puguin ser independents econòmicament. Els projectes es nodreixen dels ajuts de particulars.

L'Ignasi explica que l'entrega als altres és el que dóna sentit a la seva vida. I l'Índia li ha donat tot el que necessita. No troba a faltar l'estil de vida occidental i apunta que quan torna a Barcelona s'adona que aquí hem deixat de riure. "Tothom va amb presses i tenim moltes pors i molts dubtes. Tenim por a perdre quan, en realitat, donar és estimar. S'han deixat de banda els valors i la part espiritual que vam heretar dels nostres avis".

I la seva família, ¿ha entès el seu canvi de vida? "No ho sé, però quan ens reunim els cinc germans, el més feliç sóc jo. Ells estan sempre massa preocupats".

stats