Bono versus Maragall, el combat inacabable
L’exministre de Defensa sulfura el PSC i el catalanisme amb les seves crítiques a l’expresident
BarcelonaQue el recurs presentat pel PP contra l’Estatut i la posterior sentència del Tribunal Constitucional van ser el detonant de l’actual procés que viu Catalunya ha sigut, almenys fins ara, un diagnòstic àmpliament compartit entre el socialisme català i l’espanyol. Per això l’article de l’exministre José Bono publicat a El País en què assenyala Pasqual Maragall com l’autèntic precursor de l’independentisme ha caigut com una galleda d’aigua freda tant al PSC, orgullós del seu llegat al govern, com a l’entorn de l’expresident. Que Bono surti a la palestra sembrant polèmica no sorprèn a ningú -en els últims anys ho ha fet sovint renegant d’algunes accions dels socialistes catalans-, però sí que gosi buscar un boc expiatori en algú que no es pot defensar i fent una interpretació dels fets, si més no, peculiar.
“Es tracta d’una barbaritat”, va opinar ahir el líder del PSC, Miquel Iceta. I és que ell, que coneix el partit a la perfecció perquè fa més de tres dècades que treballa als seus fogons, recorda que l’any 2005, quan es va produir la topada de Bono i Maragall arran de la negociació per l’Estatut, Maragall “no era independentista”. La prova, diu, és que volia portar el Senat a Barcelona. Iceta insisteix que Bono “oblida” que el 2006 es va pactar i va ser aprovat per majoria absoluta tant al Congrés com al Senat i que posteriorment va ser referendat pels catalans i que és arran de l’escapçament del Constitucional quan les relacions entre Catalunya i Espanya comencen a saltar pels aires.
“Gràcies, Bono, per il·lustrar com el PSOE va rebutjar la proposta d’entesa catalana que Pasqual Maragall liderava. Difícil una barreja d’ignorància i mala fe més grans”, va replicar l’eurodiputat i germà de l’expresident, Ernest Maragall, via Twitter diumenge a la nit. Justament, Pasqual Maragall va comentar sovint entre el seu cercle més pròxim les successives desavinences que tenia amb l’aleshores ministre de Defensa, que va ser un dels màxims ariets del PSOE contra l’Estatut juntament amb dirigents com Juan Carlos Rodríguez Ibarra.
Jordi Mercader, que va ser cap de premsa de Maragall durant el primer tripartit, fa referència a aquest polèmic sopar a l’ambaixada de Portugal al seu llibre Mil dies amb PM. Encara que Bono explica que quan ell va etzibar-li a Maragall que definir Catalunya com a nació era “la base de la secessió” el rei es va posar de la seva banda afegint que mentre ell sigués a la Corona no acceptaria que Espanya es dividís, l’expresident català va relatar a Mercader que va ser la reina qui hi va posar pau mentre el rei “s’ho mirava rient” i sense dir res.
Ahir Josep Bargalló, que va ser conseller en cap durant el primer tripartit, explicava al seu blog una altra trobada de Maragall amb Bono a finals del 2004 en la qual va ser present. Aquest cop va ser a la Generalitat i per parlar de la desmilitarització i el traspàs del castell de Montjuïc. A més de l’incompliment de tots els compromisos als quals es va arribar a la reunió, Bargalló admet que se li va quedar gravada aquesta frase de l’exministre: “Mai permetré que s’arriï l’ensenya nacional per hissar un banderí autonòmic”.
En la “imprudència permanent”
Maragall va explicar al seu cercle de dirigents de confiança més d’una topada amb Bono. “Comentàvem sovint la seva actitud i pensàvem que el president Zapatero el posaria a ratlla, però va ser al govern quasi fins a la data del referèndum”, explica l’exconsellera Montserrat Tura. Segons Tura justament va ser la “falta de visió d’estat”, tant del PP com de Bono i el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, el que va fer que es perdés una “oportunitat” que ha acabat derivant en un trencament. “Bono va jugar a la imprudència permanent alimentant la idea que l’Estatut era un problema i no una solució”, lamenta.
Per la seva banda, l’exconseller Joaquim Nadal recull al seu llibre Testimoni de càrrec, entre altres anècdotes, com l’exministre va assenyalar en més d’una ocasió Maragall com un problema. L’expresident i l’exministre van fer algun esforç per llimar diferències. El 29 de setembre del 2006 van dinar a la Casa dels Canonges. Aleshores Bono va dir que Pasqual Maragall hauria de “passar a la història amb rivets positius”. Ara, però, prefereix acusar-lo de ser el responsable de la crisi territorial entre Catalunya i Espanya.