BARCELONAMalauradament no hi ha un manual pràctic per a les nacions que volen esdevenir independents per guiar els seus passos cap a l'estat propi. De la mateixa manera, el dret a l'autodeterminació dels pobles reconegut per la Carta de les Nacions Unides no està articulat de manera concreta i ni tan sols estan especificats quins requeriments han de complir els països que tenen dret a exercir-lo. De tots els processos de secessió que hi ha hagut les últimes dècades, però, fossin pactats o no, majoritàriament les nacions han assolit l'estat propi a través de dues grans vies: el referèndum o la declaració unilateral d'independència. Per quina d'aquestes opcions s'ha d'optar és, per tant, un debat que ja tenen els diversos partits sobiranistes catalans. El que sembla clar és que el primer pas seran unes eleccions plebiscitàries
Els fonaments d'un procés democràtic i pacífic
El primer pas abans de triar entre un referèndum o una declaració unilateral és, segons el professor de ciències polítiques de la Universitat de Barcelona Josep Maria Reniu, clar: "Caldria eleccions anticipades de caràcter plebiscitari i, per garantir el suport internacional, incloure la independència al programa dels partits o coalicions sobiranistes, que haurien d'obtenir una majoria qualificada". Amb això, el Parlament resultant i el Govern que s'hi escollís ja estaria legitimat per fer els primers passos cap a l'estat propi des de la plena democràcia, ja que, segons Montserrat Guibernau, professora de ciències polítiques de la Queen Mary de la Universitat de Londres, "primer de tot cal garantir un procés democràtic i sense violència, perquè, si això fallés, se n'aniria tot en orris". Són fonaments bàsics a l'hora de "buscar complicitats a la Unió Europea (UE) i en l'àmbit internacional".
Una negociació difícil però necessària amb Espanya
El procés, tot i que anés encaminat a la desvinculació d'Espanya, no es podria realitzar deixant-la de banda, com a mínim en un principi. "Un cop el president l'iniciés, caldria esgotar la via negociadora bilateral entre Catalunya i l'Estat", defensa Reniu, malgrat les poques ganes que de ben segur posarien a Madrid per parlar de la independència. El gest o l'intent, a ulls de fora, és imprescindible, ja que "en l'àmbit internacional, sempre estan més amatents a un procés cívic i negociat que a una ruptura traumàtica". "El recurs de la unilateralitat ha de ser l'últim recurs", afegeix Reniu.
De fet, podria ser que la iniciativa de seure a negociar vingués forçada de fora de les fronteres vigents, ja que "tard o d'hora la comunitat internacional estarà forçada a prendre partit". "Són a Europa i Espanya no pot tenir un problema enquistat", opina Marc Guinjoan, politòleg de la UPF, que també creu que, si Madrid enviés els tancs o dissolgués l'autonomia, això se'ls acabaria girant en contra perquè incentivaria l'independentisme i faria reaccionar la UE.
A la recerca de suports en la comunitat internacional
De fet, els altres estats europeus no seran sords a les dinàmiques autodeterministes i, com explica Guibernau, "en l'àmbit internacional, el context és positiu, ja que hi haurà un referèndum a Escòcia el 2014 i la victòria del Partit Quebequès torna a portar la qüestió a primera plana". En aquest sentit, recomana no presentar la qüestió "de manera isolada, sinó en un context normal, en què a una nació se li reconeix el dret a decidir el seu futur". Guinjoan defensa en aquest sentit que, en especial amb el referent d'Escòcia, serà difícil justificar a Europa que "a la Gran Bretanya es pugui fer un referèndum i a Espanya no". "I també al Regne Unit va costar que el procés arrenqués i en un principi Londres hi va posar tots els impediments possibles", explica Reniu.
El referèndum, un pas imprescindible
Per això mateix, el professor de ciències polítiques de la UAB Jordi Muñoz recomana "substanciar el procés en un referèndum, com el Quebec, Escòcia i Montenegro", per homologar-ho a casos pròxims. I recorda, per exemple, que Noruega va realitzar inicialment una declaració unilateral d'independència al Parlament i "després se li va exigir un referèndum per ser reconeguda". Igualment, Guibernau coincideix que "legitimaria més el procés el referèndum, amb observadors internacionals de la UE i l'ONU", ja que "es pot negar que el Parlament s'aixequi, però és més difícil negar el resultat d'un referèndum". "És millor una doble legitimació: les eleccions plebiscitàries i el referèndum, per aconseguir la màxima credibilitat i el màxim reconeixement a l'exterior", hi coincideix Guibernau.
Les flaqueses d'una declaració unilateral
Així, mentre que el referèndum pot ajudar a obtenir el reconeixement internacional, en una declaració unilateral d'independència, per ser efectiva, ha de ser previ el suport d'altres estats. "Kosovo tenia el suport dels EUA, i les antigues repúbliques soviètiques, el dels països occidentals", apunta Guibernau. Si s'optés per aquesta via caldria, per tant, tenir ja el reconeixement previ d'algun país, si pot ser de la UE. "Un gest unilateral del Parlament pot ser útil, però no resoldria la qüestió, en qualsevol cas seria necessari un referèndum", conclou Muñoz.