El repte de la immigració agita Europa

BarcelonaDe Londres a Budapest, i de Copenhaguen a Roma, la gestió de la immigració plana sobre la campanya de les europees. No és estrany que en un moment de crisi econòmica i social els partits populistes (però també els governs) recorrin a la vella estratègia del boc expiatori, que presenta l’immigrant com el culpable de tots els mals. Les pasteres de Lampedusa i els salts a la tanca de Melilla es mostren com una invasió de depredadors de feina i prestacions socials. És el que el sociòleg Zygmunt Bauman anomena la “manipulació de la incertesa”. El poder, incapaç d’aportar solucions als problemes reals de la gent, aferma la seva autoritat erigint-se com el protector de l’amenaça exterior: els que volen penetrar les fronteres europees.

“No és cert que allà on hi ha més immigrants hi ha més xenofòbia: és una equació falsa. A Dinamarca hi ha menys estrangers i més racisme que a Espanya”, assenyala a l’ARA Esteban Ibarra, president del Moviment contra la Intolerància i autor de La Europa siniestra. “El problema no és la presència d’immigrants, sinó les polítiques, els discursos i el missatge que es transmet des dels mitjans de comunicació”, afegeix.

Tot apunta que les formacions de la ultradreta xenòfoba obtindran bons resultats el 25 de maig. El tàndem de la líder del Front Nacional francès, Marine Le Pen, i l’holandès Geert Wilders pot arribar a constituir grup propi al Parlament Europeu, segons els sondejos. El tercer ariet de la ultradreta europea, els britànics del UKIP, primers a les enquestes, no troben encaix: el seu cap de files, Nigel Farage, acusa Le Pen d’antisemita i dóna suport a un nou partit nostàlgic del gaullisme.

En un món on creixen les desigualtats i les guerres, l’Europa fortalesa no ha deixat de blindar-se en els últims anys. Els moviments migratoris s’originen lluny de les fronteres europees -a l’Àfrica subsahariana o l’Àsia Central- i les causes no són només estrictament econòmiques: també hi juguen un paper les guerres, els conflictes de baixa intensitat o les crisis ambientals i el canvi climàtic. Segons les dades de Frontex, les principals nacionalitats entre els que omplen les rutes de la immigració clandestina per terra i mar cap a Europa són sirians i eritreus: refugiats que es barregen amb migrants econòmics per l’absència d’una política real d’asil a la Unió Europea.

Un problema global

“Els conflictes internacionals han forçat el desplaçament de centenars de milers de persones arreu del món i en particular cap als països occidentals. En lloc de considerar-los una conseqüència lògica d’un segle de desordre i dominació i d’establir polítiques ad hoc per enfrontar-se a la nova situació, com un repartiment equitatiu dels recursos del planeta, els governs d’aquests països s’han dedicat a aixecar barreres reglamentàries (visats), físiques (murs, tanques) o virtuals (sistemes de detecció per radar)”, escriu la jurista Clarie Rodier.

El pressupost anual de Frontex, l’agència europea de protecció de fronteres, és de 80 milions d’euros, i els seus efectius provenen dels estats membres. Però el desplegament no impedeix que el cost humà d’aquests controls sigui comparable al d’una guerra. Segons una investigació basada en les notícies publicades en premsa, entre el 2000 i el 2013 es van ofegar més de 23.000 immigrants al Mediterrani quan intentaven arribar al Somni Europeu. Són 1.700 morts per any, i es tracta només dels casos documentats.

L’altra cara del control migratori és que, en fer clandestins els fluxos, els converteix en un terreny adobat per a les màfies. “Els immigrants són objecte de tràfic a mans de xarxes que no donen valor a la vida humana”, explica Xavier Aragall, especialista en immigracions de l’Institut Europeu de la Mediterrània. “D’entrada, cal evitar els naufragis, en segon lloc no podem desvincular el tràfic de persones de la política de vigilància de fronteres. Com més control, més intents d’entrada irregulars”, afegeix.

Rutes canviants

Els controls han fet el camí dels immigrants cada cop més llarg i perillós. De les barcasses que arribaven a les Canàries es va passar a les pasteres a Andalusia, i amb la caiguda del règim de Muammar al-Gaddafi va augmentar la pressió sobre l’illa italiana de Lampedusa des de Líbia. La via de la frontera entre Grècia i Turquia, on s’ha construït un mur, ha obert una nova ruta cap a Bulgària, on es planeja una altra barrera.

Aragall defensa que s’agilitzin els canals de demanda d’asil per gestionar millor els fluxos de refugiats de guerra, i que s’obrin vies d’entrada regular lligades al mercat de treball mentre es combat l’economia submergida. El suport als països que són porta d’entrada seria una altra fórmula per evitar que la bretxa entre l’Europa central i la perifèria es continuï aprofundint.

Itàlia amenaça Amb una nova onada d’immigrants

Mentre la guàrdia costanera italiana continuava buscant centenars d’immigrants desapareguts en l’enfonsament d’una pastera dilluns prop de Lampedusa, el govern italià amenaçava Brussel·les. La Unió Europea té dues opcions: o ve al Mediterrani a posar la seva bandera o permetrem als immigrants amb dret a asil que marxin a altres països”, va dir a Twitter Angelino Alfano, ministre de l’Interior. Itàlia ja havia protagonitzat un cas semblant, durant el mandat de Silvio Berlusconi, quan va concedir visats temporals a immigrants tunisians que van fugir poc després de l’esclat de la revolució contra Ben Ali. El govern de Nicolas Sarkozy va reaccionar suspenent durant algunes hores la circulació de trens des d’Itàlia.