La interpretació del cas Pujol

1R DIA: L’ENDEMÀ DE LA CONFESSIÓ

EDITORIAL

El pitjor final per al pujolisme

La confessió feta pública ahir per l’expresident Jordi Pujol és gravíssima [...] per la gran decepció que suposa per a una part important del país que el tenia com un referent, fins i tot per a molts que mai li havien atorgat el seu vot. [...] Són molts els que, davant el reguitzell d’escàndols que havien embrutat el cognom Pujol, salvaven el patriarca [...]. Doncs resulta que aquest polític, en el terreny personal, va ser responsable de mantenir una situació fiscal familiar irregular a l’estranger sense agafar-se, per exemple, a cap de les tres amnisties fiscals dels últims anys: 1984, 1991 i 2012. És realment sorprenent i decebedor. Sens dubte, és un autèntic cop de gràcia al pujolisme, però és també un cop dur a la vella política de la Transició, amb les seves grandeses però també misèries.

El cas Pujol demostra, un cop més, que no podem seguir enganxats a un passat construït sobre massa silencis i massa hipocresies. [...] Malgrat la crisi, el país se sent fort i se sent amb més ganes que mai de girar full, de fer net, de construir una nova realitat política i social. L’oportunitat històrica que tenim col·lectivament al davant vol dir tot això: vol dir avançar cap a una autèntica regeneració que només pot ser impulsada per la societat i encapçalada per lideratges impol·luts. [...] Ara toca avançar cap a un futur més exemplar, més digne.

OPINIÓ

Molt tard, massa tard

El president de “la feina ben feta”. [...] El polític que va posar les bases de la Catalunya autonòmica i democràtica. El patriarca convertit en un referent oracular. L’home conscient d’haver escrit una pàgina de la història. Tot això de cop ahir es va col·lapsar [...].

[...] Un frau fiscal sorprenent per dues raons: per l’absoluta manca d’exemplaritat i pel risc d’haver-lo mantingut tant temps en una figura com ell. Ara, acorralat pels escàndols dels fills, fa mea culpa i demana públicament perdó. Pot ser llegit com un sacrifici més per al país, però un sacrifici que arriba molt tard, massa tard. Ignasi Aragay, dir. adjunt

2N DIA: DECEPCIÓ I RÀBIA

OPINIÓ

Com condiciona el procés el cas Pujol

El que va fer Jordi Pujol és del tot inadmissible. [...] Cal tractar l’afer amb severitat, en la línia del nostre editorial d’ahir i l’ anàlisi lúcida i contundent de Toni Soler avui. I seria un autoengany dir que el cas no afecta el procés. El primer perjudici és el cop moral als ànims de molts catalans, descol·loca i decep els que el tenien com a referent, i fa de preàmbul revelador de judicis pendents com el cas Palau. En segon lloc, és una munició utilitzada per desacreditar el catalanisme en general i per perjudicar els líders actuals de CDC [...]. Però la tercera conseqüència és clarament positiva. Fa que, ara sí, el procés només sigui possible si és alhora un procés regenerador del tot. [...] Això, que ja era el motiu principal de molts per empènyer un projecte rupturista amb el passat, és urgent i imprescindible. Cal avançar de les taques del diner negre cap a un llibre blanc consensuat que posi les bases d’un projecte que es comprometi a fer net i ser transparent. Carles Capdevila, director

OPINIÓ

Matar el pare

PUJOLISME. [...] En el cas de Pujol hi havia un nivell de connexió [...] que tenia a veure amb el tarannà, amb la manera de dir les coses, aquella empatia que va seduir milers de catalans de tota filiació durant més de dues dècades. I sobretot: [la meva mare] se’n refiava. “D’en Pujol, me’n refio”, això és el que deia, com si fos un eslògan. [...]

MORAL. La caiguda de Pujol és un torpede per a la moral col·lectiva. Avui som un país més fràgil. [...] Però el cas és que aquest frau convivia amb veritats granítiques: el modern discurs catalanista, la construcció de l’autonomia, el llegat ideològic. Tot això forma part del nostre present, i en part l’explica. Però hauran de passar uns anys perquè rescatem aquesta herència [...].

EL PROCÉS. [...] Un president que segurament aspirava a compartir honors amb Macià i Companys marxarà de la vida pública de la pitjor manera possible. Els seus enemics tenen tot el dret a sucar-hi pa; però són ells els que sempre han dit que Pujol no és Catalunya; per tant, els haurem de fer cas. [...] com Espanya no és Bárcenas, Gürtel ni el GAL. Els plats trencats de tot això només els ha de pagar la família Pujol, i també CDC si no es despujolitza de manera ràpida i contundent; però el procés sobiranista, que és també un procés regenerador, ha d’emergir d’aquest trist episodi carregat de raons. [...] Des d’avui som tots Èdips, condemnats a matar el pare per assolir la maduresa. [...] Tant de bo aquesta sigui l’última lliçó del pujolisme. Toni Soler, periodista

OPINIÓ

Fallar al país

No ens enganyem. Si fins ara Espanya apostava en el seu pols amb Catalunya per la raó pràctica, el cas Pujol li ofereix en safata la raó moral. No en va els ideòlegs de l’espanyolisme (vegeu Francesc de Carreras) consideren que el pujolisme va ser només una primera etapa del procés sobiranista actual. [...] És més, alguns (vegeu Gregorio Morán) creuen que l’objectiu final de tot aquest procés dirigit des de dalt no és un altre que convertir Catalunya en un fangar a l’estil de Kosovo o de Sicília en mans d’una casta corrupta. [...] [Jordi Pujol] És algú que ha fallat al país en el seu moment més decisiu. David Miró, subdirector

3R I 4T DIES: L’ENTORN REACCIONA

EDITORIAL

El repte de Mas i CDC

[...] Si Convergència i l’executiu de Mas volen seguir liderant el procés polític cap al dret a decidir i l’estat propi, no tenen més remei que prendre mesures contundents que vagin més enllà de la mateixa figura de Jordi Pujol, la renúncia del qual a tots els seus càrrecs és una condició sine qua non. La reorganització del partit feta pública hores abans de la confessió de culpabilitat de Pujol, amb l’anomenat pinyol pujolista situat en una posició secundària, ara mateix sembla que quedi curta. [...] Una refundació que Mas ha d’assumir com a pròpia i que s’ha de fer de la mà dels nous quadres convergents. [...] La patacada de Pujol, per dura que sigui, també és una oportunitat. Renunciar-hi o entomar-la només a mitges pot ser letal per a CDC. I de retruc també per al procés.

REPORTATGE

Pujol a la seva germana Maria: “Perdó, perdó...”

Són quatre homes i tenen entre 60 i 80 anys. Alguns van visitar Jordi Pujol a la presó de Saragossa, quan el règim de Franco el va condemnar. D’altres van participar en la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya, a Montserrat, el 1974. Cap d’ells se’n sap avenir. “Som tota una generació que ens vam implicar en la política per ell”.

[...] Francesc Cabana va treballar amb Pujol a Banca Catalana, i està casat amb Maria Pujol, germana del president. “Doncs si la gent està en estat de xoc, jo estic en estat de doble xoc”. S’entén: la germana de Pujol no va saber mai res d’aquesta herència del seu pare fins que el seu germà Jordi l’hi va anar a descobrir personalment divendres a la tarda. [...] Sempre hem anat més escurats que una cua de palla”. [...]

La primera notícia del que estava a punt de saber-se els hi va donar el mateix Jordi Pujol en persona: “Divendres a la tarda, el Jordi ens va venir a veure. Primer va ser la incredulitat. Després, la indignació. Li vaig dir tot el que pensava d’ell. Abaixava el cap i deia: «Ho accepto. Perdó, perdó...» Esclar que la meva dona li va preguntar: «¿Però d’on surten aquests diners?» I el Jordi callava. Estava molt ensorrat. No ens va donar explicacions. Està intentant salvar la dona i els fills, això és clar”. [...] I se’l menjaran viu. Potser s’ho ha guanyat”. Antoni Bassas, dir. audiovisual

OPINIÓ

La confessió de l’expresident

Fins a quin punt afecta la confessió de frau fiscal del president Pujol al sobiranisme? Des d’Espanya i des de l’unionisme, la resposta és que molt. L’estructura lògica d’aquest argument [...] consta de dues parts. La primera consisteix a afirmar que el pujolisme (que ara, després d’haver-ho negat repetidament, han decidit identificar amb el catalanisme) és el pare del sobiranisme i que aquest arrossega tots els trets i defectes del primer. La segona part sosté que, en el supòsit d’una hipotètica independència, Catalunya es convertiria, sense la tutela d’Espanya, en una república de mafiosos dirigida per mini-Berlusconis i mini-Sarkozys.

[...] Sobretot, el mateix pas del temps va fer cada cop més gran la distància entre la generació de Jordi Pujol (la de la primera postguerra, la de la feina com a refugi de la derrota) i les generacions més joves [...]. En realitat, i amb tots els peròs que es vulgui, [el sobiranisme] és (o aspira a ser) tot el contrari [del pujolisme]: l’emancipació de la cotilla de l’autonomisme.

La segona part de l’argument [...] és també buida. Espanya és incapaç d’oferir regeneració: en termes d’independència judicial i de corrupció, el seu rànquing internacional és lamentable; i l’alternativa antisistema de Podem conté un noranta-nou per cent de populisme chavista i només un u per cent del social-liberalisme nord-europeu que caldria.

[...] Sense el centre moderat, tots els grans intents històrics de transformació política a Catalunya s’han acabat estavellant. L’única solució és, per tant, fer net a dins dels dos partits que componen la coalició. [...] Carles Boix (U. de Princeton)

5È DIA: DEFENESTRACIÓ

REPORTATGE

Crònica d’una immolació corrosiva per salvar els fills

[...] En tan sols divuit dies, la figura de qui ha sigut el màxim referent del catalanisme d’ençà del restabliment de la democràcia va experimentar un declivi vertiginós [...].

[Dilluns 7 de juliol] tothom ha esmorzat amb el titular a cinc columnes que publica en portada El Mundo : “La família Pujol va ingressar 3,4 milions en un mes en un banc d’Andorra”. [...] Mas no triga a demanar explicacions als dos Pujol que encara són a la direcció -Jordi i el seu fill Oriol- i la resposta que en rep -es mostren incapaços de negar-ho- fa saltar totes les alarmes. [...] Els dies 9, 10 i 11 tocava ple al Parlament. Pel despatx del president de la Generalitat van entrant i sortint els caps visibles del partit. [...] Dilluns 14 de juliol. Oriol Pujol fa públic un comunicat en què anuncia que plega de tots els seus càrrecs al partit. [...] El dilluns 21 de juliol, [...] Josep Antoni Duran i Lleida abandona la secretaria general de CiU. [...] Quan Mas rep Pujol a les vuit del matí de divendres, no sap encara que el pas a l’ostracisme polític del seu mentor es concretarà en forma de comunicat explosiu [...]. “Des d’aquell moment, Mas està abatut”, explica un dels seus col·laboradors. [...] Roger Mateos, subcap de Política

OPINIÓ

Un drama de taula de braser

1. Pujol. [...] Les elits econòmiques, mediàtiques i polítiques catalanes volen que aquest calze passi tan aviat com sigui possible perquè no es pari atenció en la deixadesa de no haver fet mai res per acabar amb el que “tothom sabia” i que pot comprometre’n més d’un. I el PP i el PSOE, que van governar Espanya durant els anys del pujolisme, com més lluny sigui l’expresident menys explicacions hauran de donar sobre com van utilitzar el que sabien per garantir que el Virrey mantingués Catalunya sota control. La desfeta de Pujol esquitxa molta gent. És ben cert que el document que l’expresident va fer públic divendres és d’una sordidesa infinita. [...]

2. Convergència. Cal despujolitzar Convergència urgentment, diuen. ¿Es pot despujolitzar aquest partit? [...] El seu pes en la història de Convergència és tan gran que no n’hi ha prou prenent-li càrrecs i privilegis i excloent-lo del partit. Una despujolització equival a una refundació. [...]

3.Independència. ¿Afectarà tot plegat el procés independentista? [...] Alguna de positiva: per fi es podrà desterrar la idea que no som un país qualsevol. Una cura d’humilitat necessària. De moment, una certesa: el lideratge d’aquest procés es desplaça una mica més cap a Esquerra Republicana. A Convergència li toca fer deures interns en un moment molt complicat del calendari. El tancament de files entre el PP i el PSOE en l’estrena de Pedro Sánchez i la crisi de Convergència i Unió (ara el pas enrere de Duran i Lleida adquireix un altre sentit) deixen, més que mai, el futur de l’anomenat procés en mans de la pressió ciutadana. Josep Ramoneda, filòsof