EconomistaL’ARA em demana opinió sobre el fenomen de les plataformes electròniques contra les quals clamen taxistes i hotelers. Enfoco la resposta a partir dels valors que voldria que tingués la meva societat.
Vull viure en una societat lliure. L’actuació dels ciutadans només pot ser limitada per l’autoritat si perjudica un tercer. Així doncs, no està justificat prohibir a un particular que llogui un habitatge de la seva propietat a un tercer o li presti el servei de transportar-lo d’un lloc a un altre a canvi d’un preu.
Vull viure en una societat justa. La irrupció de les plataformes esmentades provoca dues injustícies que no podem ignorar. La més evident és el dany que causa als que actualment estan exercint una activitat que en resulta amenaçada. Entre altres coses, els taxistes han hagut d’adquirir una llicència (que, segons es diu, pot representar uns 120.000 euros) i algú ha construït un hotel. Els taxistes i els hotelers no són les primeres víctimes dels canvis tecnològics ni en seran les últimes (quants llibreters han desaparegut en silenci per la irrupció d’Amazon?), però no per això deixen de ser víctimes d’una injustícia.
La reacció més primària és frenar la innovació. La primera fàbrica moguda amb vapor a Catalunya, la dels Bonaplata, va ser inaugurada el 1833, i menys de dos anys després ja era incendiada i destruïda per obrers que consideraven, amb raó, que eliminava llocs de treball. Aquesta mena de fenòmens van ser tan freqüents a l’alba del maquinisme que tenen un nom: luddisme. Amb la perspectiva que ens dóna el temps, sabem que hauria estat una bestiesa que la humanitat hagués renunciat al maquinisme per protegir els llocs de treball dels obrers manuals. Entre altres coses, l’esperança de vida d’un obrer adult encara seria de menys de 65 anys. El que cal és avaluar les pèrdues reals que la nova activitat ocasiona a persones concretes amb drets legítims i compensar-les. ¿Qui ha de pagar aquesta compensació? Qui es beneficia de la innovació, la qual cosa ens porta a la necessitat de gravar-la amb impostos.
En la mesura que els pagui, desapareix la segona font d’injustícia, que es produeix si aquestes activitats es realitzen de manera submergida, sense contribuir, com ho fan o ho han de fer totes les altres, a fer front a les despeses socials. Per tant, els ingressos dels particulars que presten serveis a través d’aquelles plataformes han de pagar l’IVA i l’IRPF corresponents. A més, les estades han d’estar gravades amb la taxa turística que carreguen els hotels, sols que hauria d’augmentar perquè ni els hotelers lloguen habitacions ni els particulars habitatges, sinó el dret a dormir en una ciutat que cal mantenir neta, segura i endreçada. Difícil? Es tracta que les plataformes informin les autoritats tributàries i facin les retencions pertinents.
Res de nou: quan el primer ministre britànic Gladstone va demanar a Faraday per a què podria servir el motor elèctric, que aquest acabava d’inventar, la resposta va ser d’antologia: “No ho sé, però és molt probable que el seu govern pugui gravar-lo amb algun impost”.
Vull viure en una societat ordenada. Ordenada no vol dir que el govern decideixi com he de viure, sinó que protegeixi els febles. Conec gent desesperada perquè malviuen en les immediacions d’habitatges i establiments turístics, i tremolo de pensar que la mateixa mena de desordres puguin arribar a la meva escala. Teòricament, la llei de propietat horitzontal em protegeix, establint penes prou dures sobre els propietaris responsables d’activitats que molestin la resta de veïns, però tots sabem que, quan arriba el moment de mantenir l’ordre al carrer, els catalans ens dividim en dos grups: els acomplexats pel Maig del 68 i els que encara hi creuen (per als més joves: el maig de 1968 una revolta estudiantil va proclamar a París que es podia organitzar una societat sense autoritat, fent popular l’eslògan “prohibit prohibir”).
En definitiva, el problema no és el progrés tecnològic, sinó el de sempre: la pusil·lanimitat dels que han de mantenir ordenada la societat.