Un no polític camuflat sota la Constitució
PP, PSOE i UPyD diuen que ni poden ni volen cedir la competència i apel·len a canviar la carta magna
MadridUn xoc de majories. Això és el que es va evidenciar ahir al Congrés de Diputats. Ho va posar de manifest Joan Herrera al torn de rèplica, quan va denunciar la trampa d’apel·lar a la reforma constitucional sabent que la Transició va donar la clau de qualsevol canvi als dos grans partits espanyols. I els uns i els altres, populars i socialistes, s’oposen al dret a decidir. Però aquesta reforma és l’únic camí que van posar sobre la taula, amb més o menys intensitat, PP i PSOE per trobar una sortida a la situació actual, sempre des de la negativa a la consulta del 9-N. La resta va ser un gran nopolític, embolcallat jurídicament amb les limitacions que fixa la Constitució, però sense amagar que, encara que fos possible, Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba tampoc la permetrien.
El president del govern espanyol va dividir la seva intervenció en dues parts. En la primera va explicar que “ni la competència que demanen és transferible, ni el propòsit per a allò que la sol·liciten s’adequa a la llei”. I va afegir: “Qualsevol de les dues coses, al meu entendre, xoca obertament contra la Constitució”. Aquell pacte constitucional, que per a alguns dels partits catalans s’està dinamitant des de Madrid, va ser el pretext de Rajoy per refusar la reclamació del Parlament. Segons la tesi governamental, aquell acord protegeix les matèries exclusives, les que formen el moll de l’os de l’Estat, “contra el govern, contra les majories i contra qualsevol que no sigui tot el poble sobirà”. En aquest paquet de matèries hi va situar la sobirania del poble espanyol, innegociable encara que es prenguessin “500 cafès” ell i el president de la Generalitat, Artur Mas.
En la segona part de la intervenció, el cap de l’executiu es va dedicar a exposar per què la independència -ahir sovint equiparada al dret a decidir-és negativa per a una Catalunya en la qual ell “creu més” que els tres comissariats del Parlament. Sense contraoferta, rebutjant el discurs de “l’opressió”, la Moncloa es va limitar a recomanar als partits catalans que s’aferrin a “la porta oberta” que queda: la reforma constitucional. El líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, contundent en contra del dret a l’autodeterminació, va recollir el guant.
Una votació a tot l’Estat
El secretari general socialista va fer molts equilibris per combinar un norotund amb una apassionada aposta per buscar camins a una situació que va qualificar de “dramàtica”. La seva via té una premissa bàsica: ja que l’aposta passa per continuar vivint junts, és lògic que les decisions també es prenguin plegats. Si s’obrís el meló constitucional, tots els espanyols passarien per les urnes per decidir el futur d’Espanya. És evident que no hi ha consens en aquest tema amb el principal partit de la dreta per fer un canvi en sentit federal, però es va comprometre a intentar convèncer el president espanyol.
Rubalcaba, situat al costat de Rajoy, va portar Rosa Díez, d’UPyD, a elevar encara més el to. Va carregar contra Mas i va titllar el sobiranisme d’antieuropeu. IU, l’únic que es demarca del no, ahir va parlar per boca d’ICV. Una oportunitat perduda per donar veu a una altra Espanya, la que diu sí a poder votar.