“Si posen cent tanques també les saltarem”

Enviada especial a la Frontera entre el Marroc i Melilla“La UE té el premi Nobel de la pau, però el que està passant aquí és un genocidi”, diu Landreau Ambrosini, un jove camerunès que fa dos anys que està atrapat al mont Gurugú, al nord del Marroc. Parla sense deixar de mirar cap a Melilla i l’últim obstacle que el separa del somni europeu: la doble tanca de set metres d’alçada que envolta l’enclavament espanyol al nord d’Àfrica. Aquest electricista de 24 anys va deixar el Camerun el febrer del 2012 i després d’un periple de tres setmanes per Nigèria, Níger i Algèria es va instal·lar en el precari campament de la seva comunitat a la muntanya, on només el bosc els protegeix de les forces especials marroquines. Des d’aleshores ha intentat saltar una vintena de vegades i en tres ocasions va arribar a trepitjar territori espanyol, però la Guàrdia Civil el va atrapar les tres vegades i el va lliurar per una porta a la policia marroquina. Ve de massa lluny i és massa a prop del seu somni per fer-se enrere: “Encara que posin cent tanques, les saltarem: és entrar o morir”. Landreau està animat perquè dilluns 150 companys i compatriotes van aconseguir-ho. Tard o d’hora ell també saltarà.

L’esperança de tota la família

La motxilla que arrosseguen els subsaharians atrapats al Marroc en el viatge a Europa és pesada. No només està en joc el seu futur, sinó el de tota la família, que ha invertit el que té en el viatge del germà gran, el més fort, el més llest, el més preparat, el que té més opcions d’aconseguir-ho. “Hem deixat en aquest viatge la nostra joventut i tots els estalvis de la família: ara ja no podem tornar enrere”, diu Amadou, de 19 anys. En una macabra aventura darwiniana, els febles es queden pel camí: els que arriben al Gurugú se saben supervivents. Han vist morir amics i familiars en el viatge i en els intents de saltar.

Uns 1.500 subsaharians malviuen amagats al bosc en barraques de pedra cobertes de plàstics. L’hivern és fred i sobreviuen arreplegant menjar de la brossa, de la solidaritat d’alguns veïns o dels pocs diners que els poden enviar els seus familiars. S’agrupen per comunitats: els camerunesos estan a uns 300 metres del Petit Bamako, el camp on s’arrepleguen els originaris de l’Àfrica Occidental, amb joves de Mali i de Costa d’Ivori que van fugir de la guerra, que conviuen amb senegalesos, gambians i nigerians. La violència, la pobresa i la falta de perspectives de futur els han empès a provar de canviar la seva sort a Europa.

Malgrat que viuen en condicions molt precàries, als campaments preval la solidaritat: ningú es queda sol, el grup és la millor garantia per sobreviure.

Hi arribem després de pujar la muntanya -mitja hora escassa- i aviat les seves figures entre els pins ens marquen el camí. Acullen els periodistes amb amabilitat, només demanen un carnet per assegurar-se que els forasters no són de la policia. Ofereixen te, que bullen en pots metàl·lics en un foc a terra. Per dinar hi ha tomàquets massa madurs i restes de verdura que netegen amb cura i un puré de farina amb aigua. L’aigua és, precisament, una de les principals preocupacions, i constantment hi ha joves que traginen des de la ciutat garrafes plenes. Uns quants s’acosten a parlar, mentre que altres s’escampen per la muntanya per controlar els moviments de la policia marroquina, que atura els periodistes i els fa esborrar les imatges enregistrades. Ahir mateix van aturar un equip de la premsa andalusa.

De tant en tant, les forces auxiliars fan batudes als campaments: “Vénen i ens cremen les coses, i si ens atrapen ens peguen i ens roben”, comenta Babà, de 17 anys. Per això tenen gossos que els avisen, amb els quals també maten el temps en inacabables partits de futbol. Guarden les pertinences penjades dels arbres en bosses de roba, que poden agafar per sortir corrents sense perdre el poc que tenen.

Pobres entre els pobres

Als subsaharians acampats al Gurugú els ha tocat el pitjor paper en el drama quotidià de la frontera entre Espanya i el Marroc. Són els pobres entre els pobres, els que no poden aconseguir els 1.200 euros que diuen que s’han de pagar a les màfies per fer el trajecte de 15 minuts en pastera des de la platja de Nador, la Marchica, on el rei Mohamed VI impulsa un macrocomplex turístic, que inclou diversos camps de golf i hotels de luxe.

Ahir de matinada va arribar a Melilla una d’aquestes Zodiac amb 15 subsaharians, tots homes, inclòs un menor. El patró de l’embarcació va ser detingut per la Guàrdia Civil. En teoria, aquest seria el camí més fàcil per entrar a Melilla, però molts no es volen arriscar perquè no saben nedar. Els que es decideixen per la pastera s’amaguen a les muntanyes de Selouane, al sud de Nador, on sol haver-hi més dones i nens. També n’hi ha que creuen la frontera amagats en camions. Els sirians i algerians, que poden passar per marroquins, compren passaports falsos.

Cicatrius dels salts

Gairebé tots els subsaharians tenen cicatrius visibles: són les marques inesborrables dels intents fallits de saltar la tanca i la conseqüència dels filats de ganivetes que el govern espanyol va reintroduir l’any passat. Colopié, de 28 anys, explica que ha intentat el salt tres vegades: “Quan era a dalt de la tanca em van començar a disparar amb bales de goma i vaig caure”, recorda.

La mort la setmana passada a Ceuta de 15 migrants a qui, segons les imatges difoses pels veïns, la policia va disparar bales de goma i gasos lacrimògens quan nedaven cap a la platja de Ceuta ha indignat l’opinió pública, però a Melilla l’ús de material antiavalots per aturar els salts en grup és habitual. Colopié continua relatant el seu salt fallit: “Vaig caure i em vaig torçar el peu, però encara que estava al costat espanyol, em van retornar a la policia marroquina”. La Guàrdia Civil de Melilla no fa declaracions a la premsa sobre els operatius a la tanca i defensa que es limita a fer la feina.

Els joves salten en grup perquè així tenen més possibilitats d’èxit. Abans ho feien amb escales que es construïen amb fusta del bosc, però els canvis a la tanca han anul·lat aquest sistema. La nova tècnica consisteix a escalar amb les mans i els peus nus, i el cos untat de sabó, perquè així rellisquen de les mans dels agents que intenten detenir-los. El dispositiu “antiintrusió” de la Guàrdia Civil és de 80 agents, que tenen el suport d’un helicòpter, de manera que el més lògic és un intent col·lectiu. “En grup ens encoratgem els uns als altres. Aquí hi ha molts adolescents que mai saltarien sols. Anem a la frontera amb les mans buides i ens reben amb bales de goma i helicòpters: sembla la tercera guerra mundial, però nosaltres no fem servir la violència. Això no és ni una guerra ni una invasió”, afegeix Landreau.

Són conscients de la crisi econòmica: “L’objectiu no és Espanya ni viure a Europa: només volem guanyar-nos la vida on sigui, a Bèlgica o Alemanya, i algun dia poder tornar a casa. Sabem que a Espanya no hi ha feina, però mil euros són 656.000 francs CFA. I amb això es pot fer molt al meu país”, diu Amadou, de 19 anys, que només pensa a ajudar la seva germana.