En política el més difícil no és vèncer, sinó convèncer. El lideratge de Mariano Rajoy té una escletxa interna que s'eixampla cada cop que hi ha un moviment de terres. Per a una part de la dreta, el president espanyol arrossega una ombra de manca de credibilitat que, de tant en tant, rebrota en forma de pregunta: vols dir que és el millor de tots nosaltres? S'ho plantegen sobretot a Madrid, on l'aznarisme -en fons i forma- té més múscul. Són els sectors que al congrés de València l'any 2008 no van gosar presentar una candidatura alternativa a l'oficialisme però que tampoc n'han paït els resultats.
Només cal veure la rapidesa amb què Vidal-Quadras s'ha apuntat a l'oferta del PSOE per rellevar el cap de l'executiu. Són els dirigents que sempre han vist Rajoy senzillament com un mal menor, com una figura passatgera.
No obstant, les revelacions de Bárcenas són un regal enverinat per als que, com Esperanza Aguirre, somien asseure's algun dia a la Moncloa, ja que es tracta d'una esmena a la totalitat al conjunt de dirigents que han tingut altes responsabilitats al partit durant anys. Més enllà de les possibles implicacions judicials, el ventilador que ha posat en marxa l'home que feia i desfeia a la sala de màquines de Génova, 13, esquitxa políticament tota una generació. Si el que ha declarat davant del jutge Ruz fos cert, caldria concloure que la trama de pagaments amb negre ve de lluny, de molt abans que María Dolores de Cospedal arribés a la secretaria general. Per tant, difícilment l'ala més propera a les tesis de José María Aznar, que va presidir el partit del 1990 al 2004, podria presentar-se ara com l'avantguarda de la regeneració democràtica. Malgrat tot, hi ha qui ho intenta.
Si la Moncloa ha optat per una estratègia defensiva, quedant-se quieta i esperant que el perill passi de llarg, l'expresidenta de la Comunitat de Madrid fa setmanes que ha pres la iniciativa i branda la bandera de la transparència i l'exigència ètica. Ha de fer front, però, a un llast massa feixuc: el cas Gürtel té l'epicentre al partit que ella dirigeix. Per això, la seva actitud s'ha d'entendre com una manera d'enfortir-se internament per quan arribi la batalla per decidir els candidats a l'alcaldia de Madrid i a la presidència autonòmica. L'expresident espanyol també s'ha distanciat de la direcció popular però l'ona expansiva dels presumptes sobresous el toca de ple.
Per què el va fer tresorer de nou?
L'entorn de Rajoy tampoc s'escaparà de donar més explicacions, començant per Javier Arenas, home de la seva màxima confiança, ex secretari general i persona clau en el congrés del 2008. Amb les noves dades, el marianisme haurà d'esvair ara els dubtes que apareixeran. Per exemple, per què aleshores Rajoy va decidir personalment tornar a situar Bárcenas com a tresorer.
L'escàndol actual, doncs, pot deixar les dues famílies de la dreta espanyola noquejades. Ni prou fortes per imposar-se a l'altre sector ni tan dèbils per deixar-se derrotar. La regeneració inevitable que, tard o d'hora, haurà d'afrontar el PP ja només pot venir del futur. Dels dirigents que, per trajectòria i edat, poden agafar-ne el timó.