L'enunciat, tan clar com permet el consens

Ferran Requejo

1. És una mica més complexa que una pregunta directa com l'escocesa, però els electors poden entendre perfectament la doble pregunta. No és alambinada, com ha passat en altres preguntes tipus arbre. A Puerto Rico, per exemple, era molt enrevessada. Els dubtes que pugui generar es resoldran quan es presentin les normes procedimentals. Des del Consell Assessor per a la Transició Nacional preferíem un model semblant a l'escocès, però cal valorar també que l'enunciat l'han acordat pràcticament dos terços del Parlament. Està molt bé que quatre partits hagin aconseguit arribar a aquest acord. És una victòria política.
2. Queda molt clar que s'està preguntant per la independència. És un missatge en dues fases, però la resposta és clara. Envia, a més, un missatge addicional, permetrà saber quanta gent està contra l' statu quo més enllà dels que volen la independència. És un avantatge afegit, amb l'inequívoc que la pregunta principal és sobre la independència.

Montserrat Guibernau

1. Sí. És una pregunta clara i ben construïda. Entenc que el fet que l'enunciat es repeteixi pràcticament en les dues preguntes pot semblar estrany, però suposo que obeeix a una concessió per aconseguir més suport. És un pacte per poder tirar endavant.
2. Per a la comunitat internacional la pregunta també ha de ser claríssima. Tot dependrà de com respongui l'estat espanyol. En una democràcia, una pregunta clara té molt valor, com també n'ha de tenir que sigui la sobirania popular qui decideix el futur de l'autonomia. Sigui quina sigui la resposta. A Brussel·les faran en primera instància el que marqui l'estat espanyol. La UE es pregunta què fa l'estat afectat. Això és el que van fer quan s'havia de reconèixer l'estat del català com a llengua d'ús a la UE. Ara bé, si aquí tenim una pregunta clara, mitjans democràtics i un suport social pacífic, és molt difícil per a la UE ignorar-ho. Com tampoc podrà ignorar que ha de donar la possibilitat als catalans d'expressar els seus desitjos de futur.

Salvador Cardús

1. És molt fàcil d'entendre. I, en tot cas, ja es farà la pedagogia adequada. Si pensem que podem decidir la independència, no ens podem considerar tan estúpids com per no entendre unes preguntes tan directes. La política no és un art de laboratori, sinó del possible. Una opció més clara no hauria rebut un acord al Parlament. Si aquesta és la que han acceptat, em sembla fantàstic. Hem evitat una cosa greu: una pregunta confusa. Que no hi sortís la paraula independència, per exemple. Un model semblant al que va utilitzar el Quebec hauria estat poc entenedor.
2. Només cal llegir les informacions de la premsa estrangera per comprovar que tothom ho ha entès. Fins i tot Espanya! A la comunitat internacional no els importa la sofisticació dels nostres debats sobre si hi surt independència, sobirania o estat propi. Fos com fos la pregunta, haurien entès què vol el referèndum. Al Quebec la pregunta era confusa però tots sabien què s'estava votant.

Elisenda Paluzie

1. Hauria estat més comprensible una sola pregunta amb resposta binària. Però el problema no és tant que s'entengui com la validesa del resultat. S'ha d'acabar de concretar com es tindran en compte els percentatges en cada resposta, els llindars que considerarem vàlids per a l'una i l'altra. ¿Quin llindar pot portar a una declaració d'independència? També cal concretar com es definiran els vots nuls. Per ara, hi veig algun problema tècnic, ho han d'explicar bé. Han salvat un consens amb els que no defensen l'estat independent. CiU salva el consens intern i ICV continua en el vaixell de la consulta. Els que defensem la independència la podrem votar, però es dificulta més la victòria.
2. La pregunta l'entendran. El resultat serà més complex de gestionar i interpretar. Temo que així pugui haver-hi pressió per renegociar una relació amb Espanya. Correm el risc de quedar-nos atrapats en una situació que s'allargui. Però no portarà enlloc negociar un nou statu quo amb Espanya.

Josep Ramoneda

1. No gaire. La pregunta sembla pensada en clau interna per poder posar el màxim de gent possible a favor de votar i situar al mateix temps el PSC en una posició que li dificulti excloure-se'n. La primera pregunta compleix els requisits que demanaven els socialistes i, per tant, crec que està plantejada pensant que el més probable és que el referèndum no es faci. Dit d'una altra manera, la pregunta sembla enunciada per acumular capital polític més que per celebrar un referèndum.
2. L'únic que entendria la comunitat internacional és un resultat clar. Si el percentatge acumulat pel primer sí i el segon sí s'assemblen molt, ho entendran. Un resultat amb una diferència a la baixa pel segon sí seria realment un factor de confusió considerable. Això sempre que el referèndum s'acabi fent. Plantejat així, és una consulta que podria fer, de rebot, sorgir el que ha resultat impossible: la tercera via. Si hi ha diferència entre el primer i el segon sí, indirectament anem a la tercera via.

Josep Maria Reniu

1. A nivell de claredat, crec que és una formulació molt fàcil d'entendre. Sobretot en la segona pregunta. Queda clar qui vol la independència i qui no. És cert que no hi estem acostumats, però tècnicament és una combinació de preguntes amb un resultat comprensible. És fruit d'un acord polític que ha fet possible que per fi es pugui plantejar la segona pregunta: ¿es vol o no una Catalunya independent? Compleix especialment un dels requisits que tant s'han comentat aquests dies. És una consulta amb caràcter inclusiu, tothom hi pot prendre part i veure-hi representada la seva opció per al futur de Catalunya.
2. Si ens fixem en les reaccions que ha tingut la premsa internacional, sembla que tenen molt clar que és un procés per escatir la possibilitat d'una Catalunya independent. Estem en un moment històric. I, més enllà de la dificultat política de la negociació que ha portat la pregunta, s'ha de posar en relleu la importància del que s'ha assolit.