MadridMolt temps després, el general Andrés Casinello recordava la sort de tenir un president com Adolfo Suárez. Casinello era el cap dels serveis secrets de l’Estat (el Cesid) i va col·laborar-hi en algunes missions polítiques de primer ordre, com la de visitar el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, i demanar-li que tornés. “Hi ha una imatge que em persegueix -afegia-: la de dos desconeguts que caminen l’un cap a l’altre per un camp i quan estan a punt de creuar-se tots dos estenen el braç per protegir-se. Va néixer així la salutació”. El protagonista indiscutible d’aquesta estampa de mà estesa a nacionalistes, republicans, comunistes , socialistes, sindicats... era Suárez. Casinello responia sense dubtar sobre el principal tret del seu caràcter: “Tenia una gran empatia”. I és cert, perquè no s’enfadava mai. Sense aquesta empatia la Transició no hauria prosperat.
Quan el rei Joan Carles va tornar de la seva primera visita oficial a Washington, la primavera del 1976, l’esquerra tolerada (PSOE) i la perseguida (PCE) esperaven que col·loqués José María de Areilza de president en substitució del franquista Carlos Arias Navarro, molt amic de l’esposa del dictador. Areilza va introduir les 29 paraules clau en el discurs del monarca al Congrés dels EUA anunciant que Espanya seria una democràcia. Santiago Carrillo, que des del gener de 1976 recorria el país disfressat amb perruca, mantenia contactes amb Areilza, comte de Mutriku, sobre la legalització del PCE i es va endur una gran decepció quan el rei va optar per Suárez.
Ni Carrillo ni Felipe González havien parlat de política amb aquell falangista que havia estat director de TVE abans de succeir l’estiu del 1975 el seu valedor, Fernando Herrero Tejedor, a la secretaria general del Movimiento. Tot va canviar quan el van conèixer. Alfonso Guerra va arribar a dir que se n’havia enamorat. I Carrillo no deixava passar un debat sense oferir-li suport davant els colpistes. Potser per això alguns se’n reien i el batejaven com a Santiago Pactillo.
El seu coratge per “dinamitar el búnquer” amb la llei de reforma política, la legalització del PCE i les primeres eleccions democràtiques després de 40 anys de dictadura no s’entén sense la capacitat de diàleg i empatia amb l’adversari. De la seva convicció democràtica en queda la frase de la seva dimissió: “No vull que la democràcia torni a ser un breu parèntesi en la història d’Espanya”.
Era el gener del 1981 i el seu partit, la UCD, es descomponia en famílies i bàndols. L’estima que li tenia l’esquerra contrastava amb la traïció dels propagandistes catòlics, democratacristians, liberals, reformistes i socialdemòcrates de la UCD. D’ell en queda l’acarament amb Tejero al Congrés, però també com la banca va negar els crèdits del CDS.