UE: el miratge de la igualtat entre homes i dones

BarcelonaMolts ciutadans de la UE tenen la percepció que la igualtat de drets i oportunitats entre homes i dones és un fet. Però les xifres demostren, malauradament, que això és un miratge. L’últim informe de la Comissió Europea sobre igualtat de gènere, publicat a l’abril, retrata una eurozona on les diferències encara estan a l’ordre del dia, sobretot en el mercat laboral. La comissària de Justícia, Viviane Reding, reconeix que “la situació millora, però molt lentament” i creu que “assegurar la igualtat d’oportunitats és vital per a l’economia”.

Educació

El camp educatiu és un dels més igualitaris de la UE. Homes i dones tenen les mateixes oportunitats i totes les enquestes apunten que elles tendeixen a obtenir més bons resultats en els estudis. El 2012, un 40% de les dones d’entre 30 i 34 anys i un 31% dels homes havien completat algun tipus d’educació superior, i actualment sis de cada deu universitaris són dones, unes xifres que es poden comprovar fàcilment en qualsevol campus, on la presència de dones és molt rellevant. Tot i això, la sociòloga i professora a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Sara Moreno alerta que en l’educació “ja es percep una segregació en els estudis”. “Hi ha carreres que estan molt masculinitzades, que són les que tenen més entrada al mercat de treball, i en canvi hi ha carreres molt feminitzades, que precisament són les que estan menys valorades en el mercat de treball”, assegura Moreno. I és que un cop es fa el salt al món laboral les xifres demostren que les desigualtats es disparen. La diferència de salaris entre homes i dones per la mateixa feina està per sobre del 16%, segons les últimes dades, que a més mostren un retrocés. La presència de dones als consells d’administració de les principals empreses cotitzades no arriba al 18%, i no arriba al 3% quan parlem dels màxims càrrecs de responsabilitat. Als governs de la UE les dones ocupen només un 27% dels alts càrrecs. “Totes aquestes xifres ens demostren que a la UE hi ha un mercat laboral pensat per a homes del segle passat, que deixa les dones de banda i que funciona en base a un paradigma antiquat que cal canviar”. Ho diu Núria Chinchilla, professora de l’escola de negocis Iese i experta en temes d’igualtat que reclama tres canvis per fer d’Europa un espai més igualitari. “El primer és que cal introduir el punt de vista femení a les empreses i a la política perquè és un punt de vista humanitzador. El segon és que s’ha d’incloure la perspectiva de les famílies a totes les lleis i a totes les empreses. I el tercer és que cal portar la flexibilitat al món laboral, és un concepte fonamental”, resumeix.

Coresponsabilitat

Sara Moreno reconeix que els 30 anys que fa que la UE implementa polítiques d’igualtat “han sigut molt útils”, però ara, diu, “el repte és la coresponsabilitat”. “El problema de les polítiques d’igualtat -planteja Moreno-és que es dissenyen des d’una lògica productiva en què l’objectiu principal és portar dones al mercat de treball. Sense abandonar aquest objectiu, cal impulsar polítiques orientades a afavorir la incorporació dels homes a l’esfera domèstica”. Per això Moreno demana a les institucions europees “polítiques orientades a promocionar la coresponsabilitat”, i reconeix que el gran fre de la UE és que “els canvis normatius no garanteixen canvis de realitat perquè les directives europees no són vinculants i cada país les adapta”.

La mateixa Comissió Europea reconeix en el seu últim estudi d’igualtat que hi ha hagut “progressos” en les principals àrees, però diu que al ritme actual es tardarien 70 anys a aconseguir la igualtat salarial i 20 a aconseguir la igualtat en Parlaments i consells d’administració. Tot i que aquestes xifres plantegen un horitzó encara llunyà, Chinchilla creu que la UE s’ha posat “seriosa” amb els objectius d’igualtat i ja treballa “per treure els bastons de les rodes”. I les diferències no s’acaben amb la vida laboral. Com que les dones tendeixen a agafar més baixes, permisos i reduccions per cuidar els fills i altres familiars dependents, les seves pensions se’n ressenten i actualment cobren un 39% menys que els homes. Moreno considera que això és un altre gran repte de la UE. “Els canvis demogràfics a Europa porten a un envelliment de la població que juntament amb la davallada de la natalitat converteixen la cura de les persones grans i dependents en un risc social. Augmenta el volum de les necessitats de cura però no els serveis per atendre-les. La família esdevé el recurs majoritari i les dones les principals cuidadores”, explica Moreno. Amb aquest horitzó més pròxim del que pensem, la sociòloga demana “repartir la càrrega i potenciar la resposta pública que s’hi ha de donar, i pensar com organitzar socialment la cura”.

Violència de gènere: una xacra que es manté

Més de 62 milions de dones europees han sigut víctimes de violència de gènere, segons les últimes dades d’un estudi publicat per l’Agència de Drets Fonamentals de la UE (FRA), que denuncia aquest “abús dels drets humans que la Unió Europea no es pot permetre ignorar”. L’informe també revela que una de cada deu europees ha sigut agredida sexualment i una de cada vint ha sigut violada alguna vegada a la seva vida. Les xifres són, segons els responsables de l’estudi, “inacceptables”, i encara semblen més greus si és té en compte que només el 14% de les víctimes han denunciat a la policia l’agressió viscuda. Tot i que la violència i els abusos, ja siguin físics o psicològics, en parella o a la feina, són un problema a tota la UE, l’informe assenyala grans diferències entre països. El percentatge de dones que asseguren haver estat víctimes des de l’edat de 15 anys de violència física o sexual per una parella actual o passada és del 52% a Dinamarca, el 47% a Finlàndia i el 46% a Suècia. Holanda (45%), França (44%) i el Regne Unit (44%) també són dels països on més dones van reconèixer haver sigut víctimes de violència. Polònia (19%), Àustria (20%), Croàcia (21%), Xipre (22%) i Espanya (22%) són, en canvi, els socis de la UE amb menys incidència.