ELS DRAMÀTICS incidents de Ceuta i Melilla, com els de Lampedusa, fereixen la nostra sensibilitat d’europeus benestants, perquè ens repugna la cruel i letal barroeria de les nostres forces de l’ordre amb immigrants desesperats.
I s’entén que demanem un mínim codi ètic que faci menys obscè el que, en el fons, és mandat nostre: obligar persones que han travessat deserts i ho han perdut tot per arribar fins allà a renunciar a una vida digna.
Sabem que deixar-los passar és el somni humit dels partits d’ultradreta que ja acaronen escons a Estrasburg, i que amb la demografia d’Àfrica en mans de la providència no mantindrem la civilització d’Europa sense controlar-ne les fronteres.
Però clama al cel que els que ens esquincem les vestidures condemnant les ganivetes a les tanques siguem tan frívols i superficials a l’hora d’exigir als nostres governs una política exterior mínimament solidària.
Perquè potser més letals que algunes pilotes de goma són les fàbriques d’armes i el sagnant i sucós comerç que Espanya manté amb règims corruptes. I potser més cruel que les ganivetes és haver reduït l’ajuda exterior a xifres vergonyoses.
Em direu, esclar, que pocs de nosaltres votem el PP. ¿Tan segurs estem que la incipient cancelleria catalana no estableix les aliances al món prioritzant la capacitat d’influència a l’expedient en drets humans?
“No es pot anar amb el lliri a la mà”, em diu algú embolcallat amb l’estelada. I jo penso que és un depriment cinisme per a un estat que ni tan sols ha nascut i fia la seva sort al fet que Europa anteposi els principis a la realpolitik.
Sigui com sigui, del que no podem estar segurs és que el lliri que ara alguns estan tan cofois de no dur quan tot just fem tentines en l’escena internacional no acabi, tard o d’hora, clavat en una tanca en forma d’esmolada ganiveta.