El permís que el Barça li ha donat a Raphinha per desconnectar a Porto Alegre després de lesionar-se amb la canarinha crida l’atenció perquè surt del guió habitual. Tot i que és fàcil empatitzar amb el sotrac anímic del xicot, grinyola molt que un jugador que s’ha trencat de manera reincident el bíceps femoral comenci la recuperació lluny de la Ciutat Esportiva. Sobretot si tenim en compte que els serveis mèdics del club que li paga encara no l’han pogut examinar.

El mem de Joan Laporta ballant ja forma part de la cultura popular. La seva eufòria és encomanadissa: tot és il·lusió, optimisme, càntics manllevats de la grada d’animació, macarrons i escuma de cava brollant a Luz de Gas. Qui no voldria que la vida fos això cada dia? Qui és l’amargat que optaria per no passar-s’ho bé? Hedonisme en estat pur i la cirereta d’un 7 a 2 per sortir catapultat cap als quarts de final de la Champions. “Els millors anys de la nostra vida” són aquí i el barcelonisme –o el 42% que va anar a votar– ha triat en massa que sigui aquest senyor magnètic, divertit, carismàtic i proper qui continuï traient el club del pou que va perforar Josep Maria Bartomeu. Aquest xec en blanc és la constatació que el Barça i Laporta són el mateix. “L’estat soc jo”, deia el rei absolutista francès Lluís XIV. Doncs això.

L’aposta per Hansi Flick és la millor obra de govern de Joan Laporta. L’afirmació és unànime. El candidat s’aferra a la figura carismàtica, segura i intel·ligent de l’entrenador, darrere de la qual es poden amagar fàcilment les errades de gestió que han dificultat la sortida del club de l’esvoranc econòmic al qual va caure per culpa de la pandèmia i de Josep Maria Bartomeu. El mite de la caverna de Plató és molt vigent i el somriure i els ulls blaus del de Heidelberg són la lona d’aquesta campanya. Flick està esprement al màxim de les seves possibilitats una plantilla limitada per no poder fer grans fitxatges mentre està obligat a conviure en la presa de decisions amb un actor sense càrrec definit: Alejandro Echevarría. L’estiu del 2024 va acceptar les regles del joc de bon grat, però de tant fer-li punta, aviat no quedarà llapis.

En qüestió de dies, el Barça ha perdut bous i esquelles. No es pot dir que els del Metropolitano i Montilivi siguin dos accidents sorprenents sense importància, perquè totes dues derrotes emeten senyals preocupants amb conseqüències directes en les opcions per reeditar dos títols. Hansi Flick ja portava uns quants partits amb la mosca pujant-li al nas. Ell detecta de seguida l’estat d’ànim del vestidor i, igual com va percebre a Stamford Bridge que estaven a punt de fer un tomb cap a millor, les darreres setmanes estava veient que la tendència no era la desitjada. Havia subratllat la poca concentració amb què els jugadors sortien a les primeres parts, s’havia queixat de la intensitat en la pressió i els duels i també havia posat el focus en la dificultat per marcar gols. Flick no suporta la desaparició de la fam.

Hansi Flick va prometre a Stamford Bridge que aviat veuríem una millor versió del Barça i, malgrat les ensopegades, ha acabat al Top 8 de la Champions. Aquella derrota dura va posar l’equip davant del mirall de les expectatives a Europa. És irrefutable que sí, que hem vist un Barça en línia ascendent, però per competir seriosament a la cursa més preuada caldrà apujar el nivell força més. El primer que n’és conscient és l’entrenador, que després de la victòria contra el Copenhaguen admetia que per aspirar al títol “cal fer les coses molt, molt millor”. Se l’havia vist especialment emprenyat amb el gol encaixat tot just començar després d’haver-se passat les hores prèvies al partit repetint la importància d’aconseguir un “clean sheet”. Aquest és el gran taló d’Aquil·les del seu Barça i, probablement, l’escull més evident per imposar-se quan arribin els grans escenaris a caixa o faixa. 

Gil Manzano és aquell tipus d’àrbitre que amb la cara ja paga: altiu, arrogant, inaccessible i amb una tendència patològica a expulsar qui abans ha estat traient de polleguera. Si, a sobre, l’emparellen amb Del Cerro Grande al VAR, els queda un duet molt prometedor que posarà a prova la paciència del més tranquil del vestidor, encara que tingui orxata a les venes i es digui Frenkie de Jong. Amb la designació d’aquest tàndem estel·lar, el Comitè Tècnic d’Àrbitres va signar tota una declaració d’intencions dirigida al Barça en una setmana molt complicada per a Florentino Pérez. En general, les teories conspiranoiques fan molta mandra, però, en aquest cas concret, és molt difícil empassar-se que l’elecció va ser una coincidència. El vestidor blaugrana sabia tot això quan saltava a la gespa d’Anoeta. 

Hansi Flick és un home de paraula. A Stamford Bridge, encara paint el disgust del 3-0, va esgrimir un missatge positiu per reivindicar la confiança en la seva feina: “Aviat veurem un altre Barça, us ho puc prometre”. Dit i fet. El triomf davant l’Atlètic de Madrid, el primer contra un equip gran aquesta temporada, és molt significatiu perquè reforça la figura de l’entrenador i assenyala als jugadors el camí a seguir. Feia setmanes que repetia que, buidant la infermeria de peces clau, el nivell augmentaria. De la imatge de Flick trist després de la victòria grisa davant l’Alabès vam passar a l’eufòria en només 72 hores. I qui va anar a abraçar-lo de seguida? Raphinha. El seu aliat número 1 de la pressió, el compromís, la mentalitat i la profunditat en atac. Poder-lo recuperar amb la màgia majúscula de Pedri també a l’onze fa que el col·lectiu superi, de cop, vint pantalles del videojoc.

Les pauses per compromisos internacionals són un maldecap que en any de Mundial es converteix en un malson. Els clubs tremolen perquè perden el control dels futbolistes. Tot canvia: les rutines de la preparació física i els entrenaments, la gestió dels esforços durant els partits i un llarg etcètera. I a aquesta disrupció se li ha de sumar el desig lícit del jugador d’assegurar-se un bitllet per disputar la competició més valorada. Això fa que no sempre siguin del tot sincers amb les sensacions que tenen o la dosificació que haurien de fer al camp. No volen perdre pistonada en una cursa determinant: els cracs, per demostrar que són indiscutiblement els millors; els que es barallen per fer-se un lloc, per no donar cap mena de marge als possibles dubtes. Tot això agreuja els casos de qualsevol infermeria ja malmesa.

Cervell a punt d’explotar, cos adolorit, mareig i ganes que s’acabi de pressa. Això és el que se sent quan tens ressaca després d’una nit d’excessos. La pel·lícula del Barça no és com la de Bradley Cooper i els seus amics trobant-se Mike Tyson i perdent alguna dent, però està clar que ara està pagant les conseqüències de la festa futbolística que va ser la temporada passada. Si exceptuem el desencís provocat per Acerbi a Milà, el curs 24-25 va ser com un somni eròtic: l’equip de Hansi Flick va rendir per damunt de les seves possibilitats i va trencar el motlle de les expectatives amb el seu estil atrevit i arrauxat. Físicament i mentalment, va esprémer-se més enllà dels límits i ara li surten tots els mals. La descompressió és evident i la davallada física està omplint la infermeria d’una forma alarmant mentre oficialment, al club, diuen que no estan preocupats. Que toquin el violí mentre l’aigua va entrant.

Que aquesta temporada no ha començat com li hauria agradat a Hansi Flick és una evidència, més enllà de les sensacions futbolístiques irregulars. Venim d’un estiu farcit d’inconvenients que ha afrontat amb la paciència estoica habitual: la guerra evitable contra Ter Stegen, la mala organització d’una gira en què era més important tenir contents Enric Masip i Albert Luque que no pas els entrenaments adequats dels jugadors, el conflicte entre Gavi i Fermín, les ganes d’alguns detractors (de dins del mateix club) de desprendre’s del segon, la sortida abrupta d’una peça clau com Iñigo Martínez sense opció a recanvi, continuar anant al mercat com el cosí pobre dels grans d’Europa, inscriure in extremis a cop d’aval perquè les palanques fantasma ofeguen el fair play financer o arribar a jugar al Johan Cruyff per no haver llogat Montjuïc amb més previsió. El somriure de Flick no té preu.

Quan Francesco Acerbi va matar amb crueltat el somni de la final de Múnic, la frustració va apoderar-se del barcelonisme. També va arrelar amb força l’opinió que si el Barça de Hansi Flick hi hagués arribat, hauria tingut opcions de guanyar-la, per molt que al davant hi hagués el totpoderós PSG de Luis Enrique. El regust de la temporada passada va ser especial, màgic. Per això la rua de celebració dels títols va tenir una pàtina onírica, com si fos un presagi del que està per venir. En l’inici de l’any II de Flick, les il·lusions s’aboquen en la Champions, perquè aquest cop hauria de ser que sí. El culer va acabar el curs amb l’autoestima altíssima, mèrit justificat de l’entrenador i d’uns jugadors que van apujar el nivell per damunt de les seves possibilitats. I ara el que vol saber és si, d’una vegada per totes, el Barça pot coronar-se com el millor equip d’Europa.

El Newcastle va ser tot allò que Hansi Flick havia previst i el pla de partit li va sortir rodó. El triomf de St. James Park és important per a ell perquè entén que és un pas endavant pel que fa a la maduresa que requereix voler aspirar a tot. La lliçó de San Siro no només cou al vestidor, sinó que serveix com a punt de partida per créixer i somiar amb l’èxit més preuat. Per això és rellevant veure com els jugadors aprenen a reaccionar davant de les dificultats, com per exemple, el gol anglès en contra abans del temps afegit: això és fer-se gran i és en el que es fixa l’alemany. No li interessa aixecar el cap perquè el mes de maig ara és tan llunyà com Júpiter. "Step by step", "no excuses" i les coses clares. Flick és, probablement, el millor entrenador que ha tingut el Barça des de Pep Guardiola. 

Tenint en compte que formem part d’una societat adormida, és gratificant veure com encara hi ha gent que es mobilitza per una causa i torpedina amb èxit una competició esportiva de primer nivell com la Vuelta. No està tot perdut. Fer servir la capacitat crítica, protestar i manifestar-se s’han convertit en conceptes vintage, perquè ens hem reduït al que vol el sistema: ser instruments de consum de productes i idees al seu servei. Per això podem estar asseguts en una caleta massificada mentre fem scroll entre un possible fitxatge del Barça, una samarreta rebaixada i un nen cadavèric morint-se de fam a la Franja de Gaza. Impertorbables, aixequem la mirada i li preguntem a la parella: “Què prefereixes dinar? Fideuà o paella?”. Tenim la capacitat d’indignació d’una mongeta tendra.

Era un dimarts de juny: dia 17, per ser exactes. La primera onada de calor torrava els centenars de treballadors de les obres del Camp Nou. Grues, blocs de ciment, ferralla i interrogants. A uns metres, a l’Auditori 1899, Joan Laporta es dirigia al Senat Blaugrana, un òrgan arcaic amb olor de Brummel i ingenuïtat. En aquell context acrític, el president del Barça va afirmar que el club ja havia tornat a la famosa regla de l’1:1 del fair play financer i va alimentar el fitxatge de Nico Williams (!). No només no li va créixer el nas, sinó que els seus col·laboradors més estrets defensaven que hagués mentit al grup de nonagenaris perquè recuperar la regla de l’1:1 era ja pràcticament un fet. Setmanes més tard, Laporta participaria en una campanya per anunciar, a bombo i plateret, el retorn al Camp Nou el dia del Gamper. Les patates, braves, sisplau. 

Fins fa no gaire, quan el Barça fitxava un jugador, s’organitzava un acte de presentació en què, a més de signar el contracte i fer-se fotos amb el president, parlava de les seves aspiracions. Fins i tot, hi havia un temps en què es podien fer preguntes periodístiques als protagonistes: no només al futbolista, sinó també als responsables de la política de fitxatges. Per això es va poder qüestionar el preu desorbitat de Coutinho a l’exdirector d’esports professionals Albert Soler el 2018, o bé, l’estiu del 2023, en plena gira pels Estats Units, l'exdirector de futbol Mateu Alemany va donar detalls del que el Barça havia pagat al Girona per endur-se Oriol Romeu a baix cost. Aquesta, la d’Oriol Romeu a Los Angeles (!), és la darrera presentació amb roda de premsa que el Barça ha fet d’un fitxatge –Hansi Flick al marge.

Marc-André ter Stegen és l’últim vestigi de la plantilla que va guanyar la Lliga de Campions de Berlín fa deu anys. També és un dels tres únics supervivents de les renovacions amb diferiments que Josep Maria Bartomeu va fer amb nocturnitat i traïdoria abans de dimitir l’octubre del 2020, d'esquena al vestidor liderat per Leo Messi. Actualment primer capità per antiguitat, és la figura arqueològica d’un equip que va ensorrar-se entre Anfield i Lisboa i va començar a aixecar-se amb la Lliga de Xavi, en què ell va ser clau sota pals. A la cúpula del Barça, lícitament, creuen que li ha arribat l’hora dels adeus per poder mirar endavant amb un porter de futur: n’han parlat a les reunions de junta directiva i en cercles de confiança amb periodistes. Oficialment, el missatge és que no el volen forçar a marxar, però un cop fitxat Joan Garcia no cal fer-li empassar la verdura fent l’avió amb la forquilla. 

Fa un any al Barça es vivia com una tragèdia el fitxatge imminent de Kylian Mbappé per part del Reial Madrid, i ja hi havia qui interioritzava un “no hi haurà res a fer” preocupant. No cal dir que al club blanc ho celebraven fent lloc a la suposada setzena orelluda a les vitrines. En la comparativa de bar, el culer hi sortia perdent: amb un equip tan jove i amb una economia tan fràgil… ¿què podria fer el Barça per canviar el seu destí? Doncs bé: el destí l’ha reescrit, més enllà de la ment guanyadora de Hansi Flick, un geni de només disset anys que es vol menjar el món. Els blaugranes ja li han pispat dos títols als de Florentino, són a prop d’adjudicar-se virtualment la Lliga davant dels seus nassos i el tron de la Champions encara és possible gràcies, en bona part, a Lamine Yamal. 

Al Museu del Futbol Alemany de Dortmund hi ha exposat el calendari que la selecció alemanya tenia penjat a la concentració al Brasil el 2014. L’actualitzava cada dia Hansi Flick, aleshores mà dreta de Joachim Löw. Hi escrivia amb un retolador els horaris, els plans, els partits i els golejadors del camí que els va dur a guanyar el Mundial després de doblegar l’Argentina de Messi. El lema del compte enrere, que a l’última casella acaba amb una carona somrient dibuixada per Flick amb la paraula Weltmeister [campió del món], resumeix la filosofia del tècnic: “Un bon inici necessita motivació; un bon final necessita disciplina”. Al vestidor del Barça hi ha un calendari similar amb somnis intactes. El nivell exhibit demostra que la plantilla té gravada a foc aquesta mentalitat guanyadora. Per això pràcticament no van celebrar el bitllet per a les semis després de perdre; per això Flick va haver d’animar-los.

El Barça de Hansi Flick camina amb pas ferm cap al somni del triplet: una il·lusió justificada a partir del futbol que exhibeix. La lliçó de maduresa del Metropolitano explica l’evolució de l'equip blaugrana cap a un nivell que semblava utòpic fa uns mesos. Els partits ens deixen un regust que no teníem des que Leo Messi reia feliç a la gespa. El Barça s’havia quedat congelat en el cèlebre “No nos alcanza” fins que va arribar ell: un entrenador d’una altra galàxia, amb un discurs natural dins i fora del vestidor, intel·ligent i amb les idees molt clares. L’equip és un coet propulsat a l’infinit: no recorda el que és perdre i, fins i tot quan les coses es tornen complicades, l’alemany sap traslladar la serenor de qui té un manual d’instruccions secret. Tots volen ser partícips del fenomen, demostrar el seu talent i rebre les abraçades del pare ós. Flick és el millor que li ha passat al Barça.

Sempre que arriba el 8-M, als homes, que som una petita quota dins l’oceà femení del periodisme esportiu, ens volen per anar a xerrades o tertúlies per a les quals normalment mai ens truquen. És el nostre dia! Se’ns ha de donar la veu que no tenim habitualment per, estratègicament, netejar la imatge de la preponderància de dones opinant a tot arreu. Quan més de tres homes coincidim fent una anàlisi futbolística davant d’un micròfon és una modernor extrema. Com a mínim, hem arribat al 2025 fent que les caps, directores de programes i editores s’hagin adonat que, ni que sigui per higiene, és una mica lleig que no hi hagi una mínima presència d’homes. Fins fa molt poc, aquestes dones que ocupen llocs de poder per sistema, no veien que una foto corporativa sense cap home podia grinyolar.