En quin moment una víctima es converteix també en un botxí? Dues sèries recents exploren la naturalesa ambivalent tant del personatge d'una assetjadora com de les persones de les quals abusa. Un dels punts forts de Mi reno de peluche rau en com mostra el procés a través del qual una persona que en principi et genera llàstima o simpatia acaba convertint-se en el teu pitjor malson, alhora que s'interroga sobre si es pot empatitzar amb la ferida interna de qui et fa la vida impossible. I també s'acaba preguntant si, al cap i a la fi, hi ha persones més propícies a ser victimitzades.

De la mateixa manera que Alcarràs explora la progressiva pèrdua de les arrels que ens lliguen al paisatge de les nostres vides, Mounia Akl també reflexiona a Costa Brava, Líbano sobre com els grans conflictes mediambientals afecten la gent. Akl, que ha comptat amb l'osonenca Clara Roquet (directora de Libertad) en les tasques d’escriptura, proposa una ambiciosa pel·lícula en clau d’al·legoria política que aconsegueix desplegar tot el potencial metafòric de la seva premissa, tot i que, per moments, la seva aposta pel maximalisme i alguns girs bruscos resten potència a les seves reflexions. Costa Brava, Líbano segueix una família que, havent fugit de la conflictivitat i la pol·lució de Beirut per establir-se en una casa aïllada al camp, veu com el seu oasi utòpic entra en crisi quan el govern instal·la un abocador just al costat. La imatge d’una deixalleria aporta tanta contundència narrativa que Akl no hauria necessitat gairebé res per deixar que el malestar creixés per si sol, infiltrant-se a poc a poc en les dinàmiques de la família. En canvi, la cineasta busca constantment exhibir les tensions provocades per la situació, ja sigui en discussions i altres elements molt dramàtics. En tot cas, sorprèn la determinació de la pel·lícula en tant que opera prima: fins i tot en els moments més irregulars, Akl sap que ha de parlar, sigui com sigui, de l’estat de putrefacció d'un país que no pot evitar estimar.

Que Neus Ballús i Clara Roquet fossin les grans triomfadores de l'última edició dels Gaudí pocs dies després de l'èxit de Carla Simón a la Berlinale ha servit per certificar la consagració anunciada d'una onada de cineastes que té en Simón i Ballús dos dels seus grans exponents. És una generació femenina per aclaparadora majoria que fa anys que marca fites inèdites i domina el cinema català sense oposició. L'abraçada als Gaudí entre Ballús i Simón, que va entregar-li el premi a la millor direcció per Sis dies corrents, simbolitza també la celebració d'una manera d'entendre el cinema compartida per altres directors que en els últims anys han donat forma a una autèntica nova onada del cinema català que comença a ser nombrosa i que, a més de Simón, Ballús i Roquet, també inclou Belén Funes, Celia Rico, Elena Martín, Lucía Alemany, Pilar Palomero, Meritxell Colell, Nely Reguera, Mar Coll i Carlos Marques-Marcet, entre d'altres.

Per a la nova junta de l'Acadèmia del Cinema Català presidida per Judith Colell la consigna dels Gaudí que s'entreguen aquest diumenge és clara: celebrar la diversitat. S'ha subratllat en l'espot promocional de la gala i en la tria dels lliuradors de premis, però la diversitat ja està present en la fotografia del cinema català que s'extreu de les nominacions. Només cal fixar-se en els cinc directors que es reparteixen les categories de millor direcció i guió: Neus Ballús, Agustí Villaronga, Juanjo Giménez, Clara Roquet i Daniel Monzón representen la riquesa i la varietat del cinema català.

L’Alzheimer de l’àvia és l’excusa que convoca tota la família Vidal a la torre amb vistes a la costa on han passat els millors estius de la seva vida. Són unes vacances amb regust de comiat, entre l’enyor i les ganes de passar pàgina d’una càrrega familiar que és feixuga i dolorosa. És en aquest espai confortable que arriba la Libertad, la filla de la Rosana, la minyona de tota la vida, una dona que viu per treballar i que va deixar la nena a Colòmbia per tenir cura dels fills d’uns desconeguts al primer món. La relació entre la Libertad i la Nora, la filla de la família burgesa, personifica en dues adolescents el xoc de dos universos que haurien sigut paral·lels. Aquest és el nucli de Libertad, l’enlluernador debut en la direcció de l'osonenca Clara Roquet (Malla, 1988). La pel·lícula va estrenar-se –amb un any de retard per la pandèmia– a la Setmana de la Crítica del Festival de Canes i, després de passar per la Seminci i L’Alternativa, arriba aquest divendres als cinemes.

Amb el seu primer llargmetratge, Libertad, la directora barcelonina Clara Roquet s'afegeix a la formidable onada de dones cineastes que en els darrers anys enriqueixen el cinema català amb noves perspectives. A priori, l'opera prima d'aquesta també guionista, que s'ha estrenat mundialment aquest dijous a la Setmana de la Crítica del Festival de Canes, entronca amb altres títols recents sobre el pas de l'adolescència a la maduresa d'una protagonista. Aquí, la Nora Vidal (Maria Morera), una noia de 14 anys que com cada any passa l'estiu amb la seva família en una torre de la Costa Brava. Però la Nora s'avorreix. Fins que arriba de Colòmbia la Libertad (Nicolle García), la filla de 15 anys de la Rosana (Carol Hurtado), l'encarregada de tenir cura de l'Ángela (Vicky Peña), l'àvia de Vidal, malalta d'Alzheimer. A través d'una càmera sempre atenta a les mirades i als gestos, Roquet capta amb tot detall aquesta experiència tan pròpia del trànsit femení cap a la joventut de sentir-se fascinada per una altra noia un pèl més gran, en un aiguabarreig entre el desig i la projecció en una figura idealitzada. Però a aquest retrat impecable del fet adolescent, Roquet hi afegeix una menys habitual capa de crítica al classisme i racisme de la família protagonista.