Sant SebastiàUn dels pocs consensos que existeixen en el cinema espanyol és que Bárbara Lennie té una bellesa magnètica i una capacitat de seducció més que contrastada. És un fet que posaria d’acord fins i tot Ciutadans i Podem. Però a María (y los demás) la debutant Nely Reguera (Barcelona, 1978) l’ha convertit en una noia incapaç de cridar l’atenció d’un home en un bar i que ha d’enviar missatges provocatius perquè el seu amant ocasional li faci cas. Un cas perdut per a l’amor, una escriptora frustrada que només se sent segura en el refugi familiar i, en definitiva, una d’aquelles “dones imperfectes” que troba a faltar en el cinema actual la directora de la pel·lícula. “Jo i el 90% de les meves amigues ens identifiquem amb un personatge com el de la María -diu Reguera-. El cinema sovint idealitza les dones d’una manera que tampoc ens convé perquè ens resta autenticitat”.
Rebuda amb elogis per la seva frescor i, sobretot, pel treball d’una estupenda Bárbara Lennie, María (y los demás) es va presentar ahir a la secció Nuevos Directores. Formada a l’Escac, Reguera ha sigut ajudant de direcció d’Elena Trapé i Mar Coll i admet sentir-se més pròxima al cinema de Coll que al de Bayona. De fet, comparteixen coguionista (Valentina Viso), i Coll fa un petit cameo al principi de María (y los demás). Reguera ha trigat a dirigir, perquè, com la protagonista del seu film de debut, no se sentia prou madura, convençuda que “era massa d’hora per dirigir”. Després de rodar un curt el 2009, va trobar la idea, o més ben dit, el personatge: “Volia parlar d’una dona en la trentena que no hagués triomfat professionalment, sense fills, sense parella... Jo estava en aquesta situació i percebia una gran pressió del meu entorn per tot el que no havia aconseguit. En la meva generació passa sovint que ens frustrem per no tenir aquestes coses sense saber si realment les desitgem”. Triar Lennie va ser la decisió més important que va prendre la directora: “Em va convèncer en el càsting -explica-. Ja sabia que tindria la fortalesa del personatge, però vaig descobrir que també tenia la part més fràgil i pallassa”.
L’altre gran eix del film és la família. La protagonista viu amb un pare vidu que ha superat un càncer i que s’està acabant de recuperar del tractament. La María ha pres el lloc de la mare: té cura de la dieta i la medicació del pare, cuina per a tothom en els dinars familiars i recorda als germans que estiguin més pel pare. Quan un bon dia es presenta una amiga del pare a dinar i l’home anuncia sense previ avís que té intenció de casar-s’hi, el món de la María s’ho pren com una tragèdia i es posa en marxa una fugida endavant gairebé delirant. “La María fa servir la família gairebé com a excusa per no enfrontar-se a la vida -diu Reguera-. En les famílies es generen uns rols que són diferents dels que tens amb la resta del món i, de fet, crec que no coneixes del tot ningú fins que no veus com és amb la seva família”.
La història de la María podria funcionar perfectament com a drama, però Reguera hi imprimeix des del primer minut un to lleuger de comèdia. “Al cap i a la fi el drama de la María és molt petit, no és que s’estigui morint -diu-. Tots en tenim, de drames així, i per això em semblava millor abordar-lo des de l’humor. Si parles de totes les ximpleries que fem tots per no afrontar les pors, al final te n’has d’acabar rient, no?”
