Poc després de rodar amb Laia Costa la seva opera prima Cinco lobitos, la directora Alauda Ruiz de Azúa (Barakaldo, 1978) es va reunir amb els seus productors per parlar de nous projectes i els va explicar que tenia ganes d’explorar el tema de la vocació religiosa. Ella no és creient, però quan era jove va conèixer una altra noia que va sentir la crida de Déu. “A mi, que tinc una educació laica, em va resultar una cosa fascinant i misteriosa, que algú pogués prendre una decisió com aquesta basada en la fe”, explica. El resultat d’aquell interès ha acabat prenent forma en una de les pel·lícules de la temporada, la coproducció catalana Los domingos, que arriba aquest divendres als cinemes amb el reclam de la Concha d’Or guanyada al recent Festival de Sant Sebastià.

Triomf de Los domingos al Festival de Sant Sebastià. La Concha d’Or que li ha concedit a la pel·lícula el jurat consagra una de les millors cineastes de la generació de dones directores sorgida en els últims anys, Alauda Ruiz de Azúa (Barakaldo, 1978), que després d’un preciós debut amb Cinco lobitos i de l’aclamada sèrie Querer firma a Los domingos la seva obra més ambiciosa i complexa. La pel·lícula és un drama sobre l’impacte que té en una família basca la intenció de la filla adolescent d’ingressar en un convent de clausura després de l’institut.

Jennifer Lawrence (Indian Hills, Kentucky, 1990) ha visitat aquest divendres el Festival de Sant Sebastià per recollir el Premi Donostia a la seva trajectòria i presentar-hi Die, my love, el drama de Lynne Ramsay que l’actriu produeix i protagonitza. Tanmateix, després del posicionament públic del festival en favor del poble palestí i de la manifestació de fa uns dies en contra del genocidi de Gaza, en què una de les consignes més freqüents era “Boicot a Israel”, ha estat inevitable preguntar a Lawrence també per l’empresa que distribueix Die, my love, la plataforma Mubi, contra la qual s’han alçat moltes veus del món del cinema pels vincles d’un dels seus inversors, el fons Sequoia Capital, amb una empresa armamentística israeliana.

La Transició espanyola a la democràcia narrada com un thriller trepidant amb epicentre en el cop del 23-F. Aquesta és la sensació que transmet Anatomía de un instante, la sèrie de quatre episodis dirigida per Alberto Rodríguez i produïda per Movistar+ que s’ha presentat al Festival de Sant Sebastià. Inspirada en el llibre homònim de Javier Cercas, la sèrie centra el protagonisme en tres personatges claus, els únics diputats que no es van ajupir al congrés el 23-F quan els militars van començar a disparar: el secretari general del Partit Comunista, Santiago Carrillo (Eduard Fernández); el president del govern, Adolfo Suárez (Álvaro Morte), i el general i vicepresident Manuel Gutiérrez Mellado (Manolo Solo), als quals estan dedicats els primers tres episodis; el quart relata el judici als militars colpistes.

Vint-i-quatre anys després d’En construcción, una de les pel·lícules més importants i influents del cinema català d’aquest segle, José Luis Guerin (Barcelona, 1960) torna a filmar les transformacions urbanes i socials de la ciutat on va néixer i ja no viu –es va traslladar a França la dècada passada–. Les mostra al documental Històries de la bona vall, que opta a la Concha d’Or del Festival de Sant Sebastià. El cineasta observa el barri barceloní de Vallbona parant atenció a allò que el fa singular: l’aïllament respecte a la ciutat –per l’autopista i la C-17–, la pervivència d’una cultura agrícola i, sobretot, els veïns, d’una diversitat que posa de manifest la desena de llengües que se senten al film: àrab, castellà, català, gallec, hindi, portuguès, rus... Guerin dona veu als seus records i anhels, en filma les celebracions i gairebé es remulla amb ells al Rec Comtal per mostrar la bellesa i dignitat d’un barri i la seva gent en la seva millor pel·lícula des de, precisament, En construcción.

Al barri històric de Sant Sebastià (Alde Zaharra o Lo Viejo, com es coneix) hi ha el restaurant La Cepa, on és fàcil que els periodistes acreditats al Festival de Sant Sebastià hi hàgim sopat algun cop perquè s’hi menja bé, té una bona relació qualitat/preu i no està lluny del Teatre Principal, on es fan les projeccions de premsa del vespre. Però segur que més d’un ha descobert aquest dimecres en la projecció d’Un fantasma en la batalla que La Cepa és també on menjava el 1995 el regidor de l’Ajuntament de Sant Sebastià Gregorio Ordóñez quan ETA el va assassinar d’un tret al cap el 1995.

El 2014, una dona jove va arribar a un hospital de Tucumán (una província conservadora del nord de l’Argentina) amb dolor intens al ventre i pèrdua de sang: havia patit un avortament espontani. La policia va trobar un fetus en un dels banys de l’hospital i, sense proves ni anàlisis, van acusar-la d’homicidi i la van empresonar. Belén, que s’ha presentat aquest dimarts al Festival de Sant Sebastià, recrea la lluita per alliberar aquesta dona, víctima d’una societat patriarcal i un sistema judicial corrupte que es van posar d’acord per aplicar-li un càstig exemplar.

En la seva primera pel·lícula, Cinco lobitos, i en la sèrie que va estrenar l’any passat, Querer, la cineasta basca Alauda Ruiz de Azúa tocava temes candents (la revisió crítica de la maternitat, la violència de gènere) que mostraven la seva habilitat per dialogar amb les preocupacions actuals de la societat a través del cinema. Però a la coproducció catalana Los domingos aborda un assumpte que no forma part del debat públic, i d’una manera que s’allunya de les convencions del cinema social, sovint més preocupat per traslladar una posició ideològica que per explorar la complexitat i les contradiccions de la realitat.

Que els actors i actrius siguin figures públiques de les quals coneixem –o creiem conèixer– les penes i alegries al detall fa que, de vegades, sigui difícil desvincular un paper que interpreten de la seva vida personal. Això passa amb Angelina Jolie i la pel·lícula que ha presentat aquest diumenge al Festival de Sant Sebastià, el drama ambientat en el món de la moda, Couture, en el qual l’actriu interpreta una directora de cinema a qui, durant el rodatge d’un fashion film a París, li diagnostiquen un càncer que l’obligarà a prendre decisions dràstiques sobre el seu cos i la seva vida, com la mateixa Jolie va haver de fer quan van practicar-li una doble mastectomia per prevenir l’alta probabilitat que tenia de desenvolupar càncer de mama i ovaris, una malaltia que ja va provocar la mort de la seva mare als 56 anys. Angelina Jolie ja en té 50, i a Couture no només exhibeix la seva gran bellesa madura, sinó que és un dels seus papers més sòlids dels últims anys.

Si una producció de Netflix inaugurava divendres el Festival de Sant Sebastià, aquest dissabte ha sigut Movistar+ qui presentava la primera gran pel·lícula espanyola de la competició, el thriller d’Alberto Rodríguez Los tigres. Ara per ara, les plataformes remenen les cireres de l’audiovisual, i això inclou els festivals. Los tigres és una bona pel·lícula, segurament la més rodona del seu director des de La isla mínima i, a diferència d’aquesta i de Modelo 77, no té ambicions històriques ni sociològiques i, per tant, és més sòlida en la construcció de la trama i els personatges. Els protagonistes són dos germans submarinistes de Huelva (Antonio de la Torre i Bárbara Lennie), fills i nets de submarinistes, que treballen fent reparacions o manteniment a plataformes i naus petrolieres, una mena de miners del mar que es juguen la vida cada dia per quatre duros.

Precedit en el calendari per dos gegants del circuit de festivals com Toronto i Venècia, el Festival de Sant Sebastià ha de lluitar amb totes les armes possibles per ser rellevant en el panorama internacional. Per això, el 2017, mentre els grans festivals de classe A rumiaven què fer amb Netflix, Sant Sebastià va obrir les portes a la plataforma i s’ha acabat convertint en un dels seus aliats estratègics, sobretot pel que fa a estrenar les produccions llatinoamericanes. Aquest és el context que explica que una simpàtica i força convencional comèdia de Netflix com 27 noches, dirigida per l’uruguaià Daniel Hendler, hagi inaugurat aquest divendres el certamen basc, que mai havia ofert aquest lloc d'honor a un film d'una plataforma.

La trobada de l'ARA amb el nord-americà Sean Baker (Summit, Nova Jersey, 1971) durant l'últim Festival de Sant Sebastià va tenir un convidat inesperat: en Bunsen, el gosset de Baker, que es passejava per l'habitació de l'Hotel Maria Cristina com si fos casa seva i, de tant en tant, reclamava l'atenció de l'amo. Un privilegi d'estrella, endur-te el gos a la feina, que contrasta amb la senzillesa i naturalitat del director que millor ha retratat els expulsats del somni americà, un dels grans cineastes del moment que finalment ha vist reconegut el seu talent amb la Palma d'Or al seu últim film, Anora, irresistible odissea d'una ballarina de lap dance (Mickey Madison) que creu haver trobat el seu príncep blau en el fill d'un oligarca rus.

“La veritat del toreig!”, exclamen rendits d’admiració els membres de la quadrilla d’Andrés Roca Rey al documental que Albert Serra ha dedicat al torero. Al cinema també hi ha veritats, i la d’aquest Festival de Sant Sebastià és que, més enllà de posicionaments a favor o en contra de la tauromàquia, no s’ha projectat cap pel·lícula més fascinant, pertorbadora i artísticament estimulant que Tardes de soledad, i així ho ha considerat el jurat presidit per la directora Jaione Camborda, que li ha concedit la Concha d’Or a la millor pel·lícula de la 72a edició del certamen, un premi que s'afegeix al premi Feroz de la premsa acreditada i al premi de l'Ateneu Guipuscoà que el film ja havia rebut hores abans.

Per a la Shelley, l’espectacle de cabaret eròtic on treballa des de fa gairebé tres dècades no és una feina, sinó la seva vida. És la showgirl més veterana de Le Razzle Dazzle i una figura maternal per a les ballarines més joves. Fa anys que va deixar de ser l’estrella del xou, però formar-ne part continua sent el pilar de la seva identitat, el que la fa sentir guapa i especial, el que justifica totes les renúncies i sacrificis. Inevitablement, l’anunci del tancament de l’espectacle fa tremolar el món de la Shelley, la protagonista de The last showgirl i el paper de la vida de Pamela Anderson, que ha presentat la pel·lícula aquest divendres al Festival de Sant Sebastià en companyia de la directora Gia Coppola, neta de Francis Ford Coppola.

Jornada important per a Pedro Almodóvar a Sant Sebastià, on ha rebut el Premi Donostia que li concedeix el festival l’endemà d’haver celebrat el seu 75è aniversari. “Han sigut 24 hores de tempesta emocional”, ha admès el cineasta en roda de premsa, acompanyat de Tilda Swinton i de tot l’equip de La habitación de al lado, la seva última pel·lícula, i que ha guanyat el Lleó d’Or de Venècia 2024. “Fa 44 anys de la meva primera visita a Sant Sebastià –ha recordat–. Va ser amb Pepi, Luci y Bom, una pel·lícula molt defectuosa però que va ser el començament de tot”. I encara sort, diu, perquè “si no hagués pogut fer cinema avui seria la persona més desgraciada del món”.

Passen els anys però hi ha tradicions que es mantenen, com els retards de Johnny Depp, que ha aparegut 65 minuts tard a la trobada amb un grup de mitjans per presentar el seu segon llargmetratge com a director, Modi. Three days on the wing of madness, que s’ha projectat fora de competició aquest dimarts al Festival de Sant Sebastià. “Hola –ha dit amb un somriure trapella de disculpa que deu haver tingut moltes ocasions d’assajar–. He vingut amb un babuí gegant de mascota i són difícils de controlar”. No se li pot negar la imaginació de les excuses.

Amb el documental Tardes de soledad, Albert Serra (Banyoles, 1975) fa una immersió total en l’experiència del toreig que ha impressionat el Festival de Sant Sebastià, on s’ha presentat a la secció oficial del certamen. La pel·lícula segueix el torero peruà Andrés Roca Rey al llarg de diverses corrides que el director d’Honor de cavalleria filma amb una gran potència visual i sonora, mostrant tota la brutalitat, crueltat i bellesa de la tauromàquia sense judicis ni arguments morals.

No és casual que Pilar Palomero comencés a pensar en Los destellos durant el confinament, quan la possibilitat de morir semblava tan propera i quan els protocols pandèmics van fer que tanta gent morís lluny del seus éssers estimats, sense rebre l’escalf ni la carícia d’amics, fills o parelles. La pel·lícula que la directora aragonesa –i establerta a Barcelona– ha estrenat aquest diumenge a Sant Sebastià posa en valor, precisament, la importància de morir bé, i d’acompanyar els que estimem en aquest procés. No és un relat morbós ni lacrimogen, sinó una lliçó magistral de vida que ens recorda la importància dels vincles i de tot el que deixa en nosaltres haver estimat algú, fins i tot quan la vida ens separa.

La perfecció en persona s’ha manifestat aquest dissabte al Festival de Sant Sebastià, que Cate Blanchett ha visitat per rebre el Premi Donostia i presentar Rumours, la irregular sàtira de Guy Maddin, Evan Johnson i Galen Johnson sobre una trobada del G-7 on l’actriu interpreta la cancellera alemanya i n’és una de les productores. Rumours ha passat sense pena ni glòria pel festival, però ha servit d’excusa per portar Blanchett al certamen basc: “Que et premiï una cultura que no és la teva és molt important per a mi, i particularment si és amb Javier Bardem i Pedro Almodóvar [els altres dos Premis Donostia d’aquesta edició], dos dels artistes de cinema més genials que hi ha”.

Estrenada el 1974, Emmanuelle va ser un fenomen cinematogràfic global, una pel·lícula eròtica dirigida pel fotògraf francès Just Jaeckin que va eixamplar els límits del que es podia mostrar –sexualment parlant– en una pantalla de cinema. Cinquanta anys després, Emmanuelle té una nova versió o, més ben dit, la novel·la en què es basava la pel·lícula de Jaeckin té una nova adaptació, dirigida per una de les cineastes europees del moment, Audrey Diwan, que assegura que no ha vist l’Emmanuelle original. "Fa molt de temps en vaig veure uns vint minuts i vaig tenir la sensació que no era una pel·lícula per a mi", ha explicat la directora al Festival de Sant Sebastià, que inaugura la seva 72a edició aquest divendres precisament.