ENTREVISTA

Barbara Oakley: “Qualsevol mètode d’aprenentatge fracassa si l’aplica un mal mestre”

Educadora, escriptora i cocreadora del programa ‘aprenent a aprendre’

És l’educadora amb més alumnes del món: el seu curs online Aprenent a aprendre té gairebé tres milions d’inscrits. Barbara Oakley és professora d’enginyeria a la Universitat d’Oakland, a Rochester (Califòrnia), i una de les referents internacionals en neuroeducació. Lamenta que els avenços en aquest camp no arriben al professorat i per això, convidada per l’ESIC, ha vingut a impartir seminaris i tallers per formar docents.

¿Creu que tots els alumnes poden ser bons en totes les disciplines?

Practicar inqüestionablement ajuda a desenvolupar habilitats. Jo, per exemple, era terriblement dolenta en matemàtiques i ciència quan era petita. Suspenia sempre. Vaig aprendre a aprendre matemàtiques en una llengua diferent, i això em va ajudar a entendre-les. Quan tenia 26 anys vaig començar a estudiar-les en el nivell més baix, utilitzant trucs que havia après abans. És important que els nens i nenes puguin practicar i tenir accés a maneres més ràpides i eficaces d’aprendre.

Aquí entra en debat quina és la millor metodologia.

És una qüestió molt difícil perquè en qualsevol mètode d’ensenyament hi ha aspectes positius i negatius. I qualsevol mètode d’aprenentatge pot fracassar si l’aplica un mal mestre. Hem estat molt ràpids tombant els mètodes tradicionals i fent-ho estem deixant enrere algunes bones pràctiques. El problema és que la gent vol sonar molt moderna dient que fa classe amb noves idees, però, per exemple, la memorització no és del tot dolenta i pot ajudar alguns estudiants. Els nous enfocaments, més creatius, també són útils, però és difícil comprovar si funcionen o no. La idea és fer una bona combinació dels avenços, les bones pràctiques tradicionals i unes mínimes reformes.

Quines habilitats ha de tenir un bon mestre?

[Pensa]. També ens hem de preguntar quines habilitats i característiques han de tenir els estudiants, perquè si l’alumne té les habilitats, encara que tingui un mal professor, serà capaç d’esquivar-ho i tenir èxit. No dic res de nou si dic que és imprescindible saber molt i molt bé la seva matèria, ser entusiasta, ser capaç de motivar els alumnes amb l’assignatura i mantenir-se al dia dels últims avenços de neurociència i mètodes d’aprenentatge.

Així, ¿la clau és millorar la formació inicial del professorat?

Per què sempre posem el focus en els professors? Per què no ensenyem els nens com aprendre de manera més efectiva? És increïble que passin tants anys a l’escola, més de deu rebent informació de tota mena, i que durant tot aquest temps no aprenguin a aprendre.

I qui ha d’ensenyar a aprendre?

Els pares i els professors.

Espanya és el país de la UE amb més fracàs escolar. Quines decisions prendria si fos ministra d’Educació?

No faria grans canvis perquè a llarg termini podrien portar coses molt negatives i perquè l’alta taxa de fracàs escolar no necessàriament s’explica per una fallada del sistema educatiu, sinó que intervenen altres factors, com el poc impuls o motivació per part de la família per completar els estudis. El més important és ensenyar als estudiants a aprendre, empoderar-los. Això comporta ensenyar als professors claus per garantir la permanència i la continuació dels estudis i eines perquè els estudiants no se sentin frustrats.

Quin paper juguen les noves tecnologies en aquest procés d’aprendre a aprendre? A França han prohibit els mòbils a l’aula, mentre que a Catalunya el Govern els impulsa.

Estic d’acord amb l’enfocament que li dona França. Hi ha evidències que els mòbils distreuen els alumnes i fan que moltes companyies guanyin molts diners a costa seva. L’ideal és no tenir els mòbils a l’aula.

¿Hi ha moltes diferències entre països a l’hora de parlar d’educació?

Sí, i tant, però al final tots els països diuen que tenen problemes en el seu sistema educatiu. I és veritat, cap model és perfecte, però crec que a Espanya estan oberts a canvis i són visionaris en aquest camp.

¿El referent són els països nòrdics?

No, el referent no ha de ser Finlàndia. Finlàndia és un país petit i una societat molt més homogènia que Espanya, Colòmbia o els EUA. Cada país ha de tenir els seus objectius: tots sabem que la Xina o Singapur són molt bons en matemàtiques, però nosaltres no volem la seva cultura del professor com a ésser suprem, oi? Hem d’importar les millors pràctiques de cada país, però també reivindicar les pròpies que ja són bones. A Espanya, per exemple, destaca el tractament de les humanitats i la història.