Marc Piquer: "Barcelona hauria de ser un museu a l’aire lliure"

Marc Piquer fa visible des del blog ‘Barcelona Singular’ elements de la ciutat que sovint s'escapen de la mirada dels turistes i dels mateixos barcelonins. Les seves passejades pels diferents barris, carregades d’història i de racons insòlits, s’han fet populars a la xarxa

Una rajola, una façana, un aparador, un plat de menú o un jardí amagat rere una tanca poden arribar a explicar el passat i el present d’una ciutat si s’envolten del context adequat. Marc Piquer (1973) fa anys que intenta recollir l’esperit de cronistes de Barcelona com Josep Maria Huertas o Lluís Permanyer fixant-se en petits detalls que a vegades condueixen a grans històries, i que comparteix a través del seu blog i d’un compte de Twitter amb milers de seguidors. Per fer aquesta entrevista ens cita a Ca l’Eudald, un lloc, efectivament, ben singular: una de les últimes masies amb horts que queden al barri d’Horta.

D’on ve aquesta inquietud per descobrir els racons de la ciutat?

Sempre he tingut molt d’interès per Barcelona, és com un propòsit de vida. M’agrada molt viatjar, hauria volgut fer la volta al món, per exemple, però a Barcelona viatjo cada dia.

Molts veïns de Barcelona coneixen el barri on viuen, la zona del centre... però desconeixen la resta de barris.

És cert, si féssim una enquesta preguntant a la gent en quin barri viu, molts no ho sabrien dir exactament. Barcelona és un dels pocs exemples del món d’una ciutat emmurallada a la qual s’annexionen municipis independents que tenen el seu nucli antic i el carrer major, com Sants, Sant Andreu, les Corts, Horta, Sant Gervasi... En realitat podem gaudir d’una ciutat que són nou ciutats en una.

¿Ho fem prou bé això d’explicar tota aquesta riquesa?

Doncs no. Les ciutats dels Estats Units, amb la poca història que tenen, l’expliquen magníficament bé. A Porto o a Tallinn t’expliquen la història de cada casa. Aquí fer això ens costa. Barcelona hauria de ser un museu a l’aire lliure que es pogués recórrer a peu, amb exposicions permanents i també efímeres, perquè una ciutat no són només pedres; una ciutat està viva.

També tenim la idea que hi ha barris on no hi ha res interessant per visitar.

Hem de valorar més la Barcelona lletja, perquè als barris dels polígons descobreixes el que és, potser, el millor de la ciutat. M’encanta plantar-me al barri del Besòs i que m’expliquin com era allò fa 40 anys: s’hi mengen les millors anxoves, t’hi trobes gent gran que et parla del Somorrostro, hi descobreixes que a banda dels blocs de pisos també hi ha algunes torres desconegudes... Sembla que l’única Barcelona guapa és la dels Jocs Olímpics, i no. Si expliquéssim millor la ciutat, també es podrien alliberar zones que ara estan saturades de turisme.

Al blog deixes constància de la desaparició de comerços emblemàtics.

Un dia tanca el Schilling, el dia anterior Casa Agustí... és un drama. El tema dels usos és complex, però el que no pots permetre és que facin fora un comerç emblemàtic demanant-li 8.000 euros de lloguer o qualsevol altra barbaritat, com va passar amb la pastisseria La Colmena de Gran de Gràcia. Conservem el que puguem i quan no es pugui almenys fem pedagogia històrica i recordem el que un dia va existir.

També denuncies que hi ha edificis històrics sense protecció.

No soc partidari de protegir-ho tot, però hi ha molts edificis que no estan protegits per simple desconeixement. L’administració es queda sovint en la façana i no valora el que hi ha dins i què significa. El 2006, a prop d’on som ara, es va enderrocar Can Grau, la masia més emblemàtica del Carmel. Fa només 14 anys d’això. Diu molt del poc interès que hi ha per conservar el que tenim.

¿Els polítics estan prou implicats en aquesta conservació?

Generalment, i no entenc per què, s’ha considerat que això de posar en valor els edificis emblemàtics era poc d’esquerres. Crec, a més, que als polítics en general se’ls hauria d’exigir més coneixement de la ciutat.

A vegades accedeixes a cases privades on hi ha autèntiques meravelles. ¿La gent sol estar disposada a obrir les portes de casa seva?

Depèn. Fa poc vaig anunciar a Twitter que intentaria esbrinar què hi havia a la part posterior de Can Margenat, un dels edificis més antics del barri de Sarrià, reformat a l’estil neogòtic. Al cap d’uns dies hi vaig anar, vaig picar al timbre i va sortir un home. “Tu ets el del tuit?”, em va preguntar. Em va conduir a un jardí preciós i em va dir que hi fes el que volgués. També vaig poder visitar la casa de Francesc Cambó. Quan ets a Via Laietana hi ha un moment que si mires cap amunt veus un jardí alçat: allò és la casa de Cambó, un dúplex enjardinat que la seva filla em va deixar visitar. Al ciutadà corrent li falta atrevir-se a picar portes, a preguntar, a parlar amb la gent.

Quina és l’aportació de la immigració al patrimoni de la ciutat?

Mira, el primer cop que vaig anar a París, baixant de Montmartre vaig anar a petar al barri de la Goutte d’Or i vaig descobrir un soc espectacular. Em va fascinar perquè era com ser en un país àrab. Doncs això també ho tenim a Barcelona. Tenim el famós Ravalkistan; del Raval de Ponent ara en diuen FilCo perquè hi ha tota la comunitat filipina; poca gent sap que en els últims anys hem tingut una onada migratòria de Bangladesh; els colombians, per alguna raó, van decidir instal·lar-se als voltants de la Sagrada Família, on ara hi ha una petita Colòmbia; al barri de Porta hi ha una gran comunitat armènia, per no parlar dels xinesos al Fort Pienc. A mi aquesta riquesa em fascina.