Vint anys de l’infern al Solsonès

BarcelonaEl Ramon Maria, amb tan sols 18 anys, admirava devotament el seu pare, el Josep Maria, fundador de la primera agrupació de defensa forestal (ADF) de Catalunya, Natura Viva. “A casa ho havíem mamat tota la vida, però res ni ningú no ens havia preparat per al que viuríem aquell dia”, recorda. Per això, el 18 de juliol del 1998 no va dubtar a endinsar-se amb el seu pare entre les flames que van castigar amb virulència Aguilar de Segarra des de mitja tarda fins ben entrada la matinada. L’endemà, però, un segon focus es va declarar a Cardona. “No ens hi vam estar gaire estona, de seguida ens van avisar que el foc d’Aguilar de Segarra havia revifat i es dirigia cap a casa nostra”, relata el Ramon, que encara avui no ha pogut oblidar com desenes d’ocells en flames s’estavellaven contra la teulada de casa seva. Amb uns amics de Solsona van aconseguir salvaguardar la llar familiar, a Pinós, un poble de poc més de 300 habitants i el més castigat pel gran incendi de la Catalunya Central de fa dues dècades, amb 8.000 hectàrees calcinades de les 27.000 que van cremar durant tres dies a les comarques del Bages, el Berguedà, el Solsonès i la Segarra.

Mancances que persisteixen

A diferència del Ramon Maria, el Ramon Valls, de 78 anys i exalcalde d’Olius, no va poder salvar la seva masoveria, on van morir una quinzena de cabres. Ho va intentar tot, però les flames corrien més de pressa que ell, com una malaltia diagnosticada tard i malament: “I aquesta és una malaltia de la qual ja no et recuperes, només cal que miris al teu voltant”.

Xavier Soler, tècnic de Protecció Civil del Solsonès, retrata la situació actual: “Hem passat dels boscos de pinassa a superfície repoblada per roure i matolls, que amb l’abandó de l’activitat agrària i el canvi climàtic han convertit els boscos en combustible”. Per això, assegura, “els propietaris de les masies ja no marxen de vacances a l’estiu, els fa por que hi hagi un incendi i no siguin a casa per protegir-la”, apunta Albert Bajona, exdirectiu de l’ADF Solsonès Oriental, que es mostra indignat amb la gestió del foc per part de l’administració: “Hi havia molts mossos d’esquadra que entorpien més que no pas ajudaven. De cop i volta ens trobàvem amb carreteres tallades per on els ADF havíem de passar i era impossible fer-los entrar en raó”. Justament d’això es lamenta el pare superior del santuari del Miracle, a Riner, que acompanyat de sis monjos va protegir el recinte amb les mànegues d’aigua de què disposaven. “Recordo amb tristesa les acusacions posteriors entre uns i altres”, explica el mossèn.

Per acabar, mentre un dels caps del CTFC, Eduard Plana, posa èmfasi en les lliçons apreses i en el fet que ara hi ha un coneixement més gran sobre el comportaments dels incendis, el cap dels GRAF, Marc Castellnou, assegura que “la situació pinta molt malament, perquè no es tracta de buscar com apagar més incendis, sinó de gestionar l’ecosistema i trobar una manera d’ajudar-lo a adaptar-se”. I afegeix: “Les decisions que prendrem avui crearan el paisatge de demà”. De la mateixa manera que les decisions d’ahir, sosté Plana, han creat el paisatge d’avui: “No podem dir si és pitjor o millor”, diu. Els veïns, però, no opinen el mateix i situen un abans i un després en els focs del 98, que ha derivat en un empitjorament del paisatge que els envolta.