Maria del Mar Albajar: “Els abusos parlen de com s’ha viscut el poder a l’Església”

Maria del Mar Albajar Viñas (Barcelona, 1970) porta al rostre el pes de la responsabilitat, l’autoexigència i la disciplina. Somriu a l’interlocutor, acull el visitant i es deixa anar confiadament en braços de la seva fe (i un diria que ha treballat molt per aconseguir-ho), però se la nota pendent de tot el que es mou al seu voltant, perquè el govern d’una comunitat d’una vintena de dones, cadascuna amb la seva biografia i personalitat, no és un encàrrec menor. L’abadessa Maria del Mar Albajar és economista i teòloga i se la podia veure al cor de la basílica de Montserrat el dia de la benedicció del pare Manel Gasch com a nou abat, rodejada d’homes, en una imatge prou simbòlica del paper que la jerarquia de l’Església catòlica té reservat per a la meitat de la humanitat. El malbaratament de diversitat i de talent que això suposa queda ben patent en la qualitat de les respostes que els convidem a llegir.

Com va arribar fins aquí?

— Després de moltes voltes. Vaig néixer i créixer en una família catòlica, però quan em vaig anar fent gran vaig veure que la religió contradeia qui era jo i com volia viure, sobretot, pel fet de ser dona, i vaig fer-me adulta sense religió. Però als 25 anys, l’estiu que havia acabat econòmiques, vaig conèixer una persona que em va recordar que jo era més que la meva aparença o els diners que guanyaria en una empresa. I vaig sentir una veu interna que em demanava viure d’una manera diferent.

I va ser fàcil?

— No, gens, perquè el canvi de vida que em proposava el cor era el d’entrar en un monestir, i era un canvi de vida molt fort. I, un cop vaig entrar aquí al monestir, també em va costar, perquè, de fet, això de la vocació no és com un paquet que et porta un repartidor i tu l’acceptes o no, sinó que és acceptar qui ets tu i el que dona sentit a la teva vida. I aquest és un camí llarg.

Quina ironia: la religió va ser un obstacle per a la seva fe.

— Del tot. La religió em posava límits al meu ésser com a persona, pel fet de ser dona m’havia de comportar d’una manera i no d’una altra.

Però, ara, la religió no la limita com a dona?

— Em continua limitant, sí, però he descobert que Déu no està limitat per la religió. I, llavors, ja no necessito negar Déu ni necessito negar-me a mi mateixa.

Però no se li fa insuportable la contradicció?

— Es fa difícil, però jo crec que a tot arreu hi ha aquestes contradiccions.

Com viuen aquesta època d’empoderament de les dones en un monestir femení?

— El nostre fundador, Jesús de Natzaret, va dir que tothom és igual, que no hi ha diferències. I Pau de Tars va dir que en Crist no hi ha ni home ni dona. Així ho vivim.

En Crist potser no hi ha home ni dona, però a la cúpula de l’Església només hi ha homes.

— Sí, i Roma va dir que només s’ordenaven capellans els homes perquè la naturalesa de la dona era diferent de la de l’home. De quina naturalesa parlen? No hi ha fonament teològic perquè les dones no es puguin ordenar, no és voluntat de Déu. Ara els bisbes catalans han anat a Roma a fer la visita ad limina, o sigui, un grup d’homes, que parlen de tot amb el Papa, un altre home. Com deia una benedictina: “Parlen de nosaltres, però no parlen amb nosaltres”. Potser tindria sentit que en aquesta visita hi incorporessin alguna dona per parlar. Això és l’Església on som. Això i altres coses.

Per què ho diu?

— Ara han nomenat un nou bisbe de Solsona, i una altra vegada és un bisbe valencià. La tradició de l’Església és que el bisbe s’elegeix dins la seva comunitat, de la seva diòcesi, perquè coneix la gent, la cultura del lloc. Portant un bisbe de fora, i no parlo de cap en concret, sembla que no es cregui en la bondat dels preveres de la diòcesi. Sembla que es cregui que la pau o el bé que busquen es poden imposar des de fora, en comptes de fer-los créixer des de dins.

Un altre signe d’aquesta època és la quantitat de casos d’abusos sexuals que encara es destapen protagonitzats per capellans. Què diu això de la sexualitat dels religiosos?

— Diu com s’ha viscut i es viu la sexualitat a l’Església, però sobretot parla de com s’ha viscut el poder a l’Església. Pensar que perquè tens poder et pots situar per sobre d’algú és un gran pecat. Perquè hi ha l’abús sexual, però també hi ha l’abús de consciència, l’abús espiritual que representa treure-li a algú la dignitat i la possibilitat que escolti la seva consciència. Els abusos sexuals no poden passar ni a les famílies ni enlloc, però a l’Església l’exigència ha de ser la més alta de totes, no ens podem permetre de fer mal a ningú. I se n’ha fet molt, de mal.

Hi ha hagut casos de pederàstia però també d’abusos a monges.

— I és una situació molt delicada, perquè quan entres en un monestir has de fer un canvi de vida molt fort, i t’has de refiar de la gent que hi ha a la congregació, al monestir...Les dones, quan hi entren, posen molta confiança en les persones que es troben. I es donen casos de joves religioses, intel·ligents, ben formades, que han acabat caient sent víctimes d’un abús espiritual, o sigui, que els han dit “ja prego jo per tu”, “ja penso jo per tu”, i d’aquí a l’abús sexual ja no queda gaire distància.

Abans m’ha dit que quan va entrar li va costar.

— Em va costar molt, sí. M’imaginava les monges com persones desgraciades o que no havien trobat un lloc al món per la raó que fos i, llavors, es feien monges.

I per què va venir, si les veia d’aquesta manera?

— Perquè no ho vaig poder evitar. Perquè per no ser monja havia de no ser jo. Vaig quedar-me a Sant Benet per enamorament. Recordo que un dia vaig entrar a l’església i vaig sentir “això és casa meva”. En aquell moment no em va fer cap il·lusió, perquè volia dir que aquí passava alguna cosa.

No tenia especial vocació de ser mare.

— No és el que m’ha costat més. Bé, en algun moment sí, quan veus créixer els nebots i les nebodes, però el que m’ha costat més és no tenir parella. Saps la relació amb una altra persona? (Riu) Bé, no cal que t’expliqui jo a tu què és la parella.

Com seria la vida amb un home. O amb una dona.

— Amb un home, o amb una dona si hagués estat el cas. Doncs, sí, aquesta relació particular, propera, això és el que m’ha costat més. I això demana ser valenta, en el sentit que diu Sòcrates, que és el coratge de conquerir-te a tu mateixa.

Aquí deuen pujar persones a explicar el seus problemes, a demanar consell, a estar en silenci... A la vista de les converses que tenen, com veuen la societat?

— Estem bastant malalts. Totes les persones tenim un potencial però no ens ho creiem, i tanta pressió de missatges de por ens va aïllant dels altres, però de nosaltres mateixos també. I això ens emmalalteix, perquè ens desconnecta dels recursos vitals naturals que tenim a l’abast amb abundància.

Vostès veuen que la gent té por.

— Molta por, sí, por del què diran, de ser diferent. Això ja ho va escriure Ortega i Gasset als anys trenta: l’home massa és la persona que es va diluint en el grup social i no vol sobresortir, s’estima més quedar-se dintre del grup protegit per l’anonimat i la grisor del grup. I per cap raó en concret, s’instaura la por i prefereixes que no et qüestionin, no qüestionar, no pensar per tu mateix, formar part del grup. La por s’ha fet servir sempre per controlar les persones. La millor manera de tenir un ramat controlat és espantar-lo, perquè els tens allà juntets i ningú és capaç d’aixecar el cap.

Un altre senyal de l’època és la quantitat de gent que practica la meditació. Vostè ha treballat una especialitat que es diu focusing.

— El focusing ve d’un jueu que es diu Eugene Gendlin, professor de la Universitat de Chicago, però que va néixer a l’Àustria nazi. El seu pare va prendre tot de decisions que els van permetre escapar de l’ocupació nazi i arribar als Estats Units. I ell va veure que aquelles decisions del pare no eren lògiques, perquè no feia cas del que li deien, sinó del que el seu pare va intuir. El focusing escolta tot aquest coneixement que tenim de tot el que hem viscut i de totes les relacions que tenim.

És el valor de la intuïció basada en la experiència?

Està molt relacionat amb la intuïció. I, per a mi, té aquesta cosa preciosa que encara em fascina, que és que per trobar la veritat el que has de fer és creure en tu mateixa i escoltar-te, perquè això que bull en tu et donarà la informació que necessites per fer el següent pas. Com més t’escoltis a tu mateix en aquest nivell preverbal, intuïtiu, de sensacions, millor identificaràs què et passa quan, per exemple, has de parlar amb algú i et fa sentir inquieta.

Entendràs el perquè?

— No. Per què, no. Perquè el cos no parla raonadament. Tu escolta la sensació que tens. Normalment, fem el contrari, quan haig de fer una trucada que m’inquieta, el que faig és dissimular-ho, que l’altre no ho noti. El focusing diu: “No, aprofita-ho, la inquietud t’està dient alguna cosa”.

I, un cop escoltat, què en faig?

— El que decideixis. Tinc dues opcions: escoltar la incomoditat o no escoltar-la. I com que tinc pressa no l’escolto. Vaig tot el dia amb aquell mal rotllo, ja tinc mal de cap i tot, prenc una pastilla, i ja ha passat el dia. Si escoltes la incomoditat que sents, podràs fer-hi alguna cosa.

El problema és que tendim a viure cap enfora, no cap endins. Miri Instagram i la necessitat de likes.

— Uf, això també fa patir molt i ens fa perdre el millor, que és la possibilitat de ser nosaltres mateixos. Una persona sana és la persona que és capaç d’escoltar-se això i expressar-ho amb paraules, amb art, o amb la seva vida. Hi ha gent que entra en una ONG. Això és una persona sana. No és sana si en comptes d’escoltar-se el que fa és estar connectada amb els altres tot el dia i delega el valor de qui és als likes que rep. És que és mentida. No valem els likes que tenim. Per milions de likes que tinguis, tu vals molts més.

Però ens fan sentir bé.

— Necessitem el suport dels altres, però sobretot de les persones que ens estimen, que són les que no ens deixen fins i tot quan fem coses que no els agraden. Perquè el dia que no tinguis likes et pensaràs que no vals res aquell dia, perquè ja no agrades, i ja no ets ningú. Però per saber això has de tenir el coratge d’arriscar-te a ser qui ets. I aquest esforç dura tota la vida. Sí.

La imatge més popular del monestir, fins i tot en la premsa internacional, ha estat la Teresa Forcades. Ha interferit aquesta popularitat en la vida del monestir?

— La Teresa és part de la nostra comunitat, la comunitat és amb ella, i és clar que la comunitat està condicionada per ella d’una manera diferent a com ho està per les altres germanes. Som plurals en tots els temes, no hi ha una opinió comunitària. Ara (riu) no és la germana que em dona més feina, en tenim més, de potents.

Al The New York Timesvan dir d’ella l’abril passat: “Sor Teresa Forcades qüestiona les vacunes contra el coronavirus quan Espanya és a prop de la quarta onada de contagis”.

— Jo diria que la Teresa no és tan antivacunes com crítica amb la manera com es fa la vacunació.