Recordar les violacions de nena després d'un ictus als 47 anys

BarcelonaNo sap si va ser una olor, la sensació de fred de cos i esperit, però el 24 de gener del 2014 Marta Plujà diu que gairebé va haver de morir per renéixer. Aquell dia va patir un ictus que la va ajudar a, definitivament, “despertar” i “trencar amb el silenci” que des de ben petita arrossegava sense ni tan sols saber-ho. Tampoc sap datar quan van començar ni acabar les agressions sexuals i les violacions d'un familiar. Fa el càlcul a partir de la biografia de l'agressor, que és 10 anys més gran i ja era major d'edat. “Jo tindria 9, 10, 11 anys”, diu.

Ningú del seu voltant va notar res estrany en el comportament de l'adult ni en la tristor i solitud de la nena i l'adolescent Marta. Sense adonar-se'n, es troba entre el retret cap als pares per no haver sabut interpretar la desesperança de la filla i la comprensió perquè a casa hi havia altres problemes i que, per contextualitzar, a finals de la dècada dels 70 ningú no en parlava.

Plujà (Camprodon, 1967) és periodista i com a part de la teràpia per recuperar-se del trauma de les violacions recurrents va escriure Ca la tia Justa (Ediciones Oblicuas), en què recorre a l'autoficció per explicar el control i poder que exercia l'agressor sobre ella, però també per enfonsar-se en el dolorós procés de prendre consciència de la violència patida per iniciar el camí de la recuperació. “Ara mateix jo la pau ja l'he trobat, he fet el procés –s'esplaia mentre pren una infusió–. Tant me fa si la gent sap qui és o no l'agressor; tampoc m'importa el que pensi ell i el que li passi, ja no és problema meu”.

Al costat seu Pilar Polo, psicòloga de la Fundació Vicki Bernadet, entitat de referència en l'atenció de la violència sexual en la infància. S'han conegut arran que Plujà li va presentar les galerades del llibre i de seguida Polo va veure que era un text útil per combatre aquests delictes, que afecten una de cada cinc criatures. Destaca que pot ajudar a enfocar la mirada a persones que "han mirat a un altre costat quan no tocava, a les que no troben les paraules per abordar la qüestió" o fins i tot, com en el cas de Plujà, "fer parlar els qui han callat".

Durant més de dues dècades Plujà oblida les violacions, tot i que cada cop que veu l'agressor se li remou l'ànima. La falta d'un espai segur va fer que mai compartís amb ningú les agressions, ni tan sols amb el diari personal que encara conserva. Només hi apareix una frase que la connecta amb l'home. Res més. És “la llei de l'amnèsia” que tapa el dolor, el fàstic, la ràbia i dissocia la persona.

Fins que un dia, fa uns 25 anys, es trenca i verbalitza per primer cop la seva història. Però és un episodi puntual perquè ni amb la teràpia que comença torna a treure el tema i enterra les agressions. “Hi ha qui vol recordar i no pot i hi ha qui vol oblidar i no pot. Hi ha gent que té constantment present la violència i d'altra té records molt petits que li fan dubtar de si és veritat o s'ho està imaginant. O, de cop, hi ha persones que no recordaven res i de cop ho recorden tot”, explica la psicòloga, en referència als mecanismes del cervell i al fet que no hi ha cap patró.

"14 pàgines a raig"

En el cas de Plujà, el “desemparament i solitud” que va sentir tota sola a les urgències per l'ictus va ser el punt d'inflexió per adonar-se que ara ja no podia callar més i que, primer, s'ho havia d'explicar a ella i, després ho havia d'explicar als altres. Admet que van ser dies de molta plorera, molt dolor, d'estar entre “la vergonya i la culpa” per haver aguantat, per no haver sabut dir res perquè les agressions acabessin. Són dos sentiments, apunta Polo, que "van units al silenci".

Decidida a revelar la veritat, va escriure "14 pàgines a raig", animada per la seva terapeuta i durant els següents vuit anys es va dedicar a donar-li forma al relat. "Jo ja he callat prou!", afirma. Un cop desenterra les violacions, la Plujà adulta s'enfronta a la seva adolescència i joventut en què s'enganxa a relacions tòxiques, que ara comprèn que són "conseqüències de l'agressió". La violència, la falta d'afecte i amor en les violacions –"jocs", segons l'home–, la submissió a l'agressor, el silenci i les amenaces que l'imposa l'adult –"és el nostre secret", "amb els anys t'agradarà", li repeteix– "deixen empremta en el cos", assenyala Polo, per a qui aquesta segona part del llibre té una força i un valor extra perquè pot ser "l'empenta per parlar de coses que són incòmodes". I indica que si bé "tothom empatitza amb una criatura violada", no sempre hi ha tanta comprensió amb el comportament d'una persona adulta violentada.

És gairebé obligat comparar l'experiència i el llibre de Plujà amb la viscuda per la francesa Gisèle Pelicot, a qui el seu marit oferia perquè homes desconeguts la violessin mentre dormia. “El llibre de la Marta és més valent perquè, a diferència de la senyora Pelicot, ella sí que recorda tot el que va viure i això és més dolorós”, apunta. "Doncs quina sort que té!", respon Plujà, que afirma haver-se "despullat" com a adulta.