Albert Pont: "La secessió de Catalunya ja ha passat i ara som en una transició"

Acaba de presentar un nou llibre, Addendum. L'endemà de la independència , on defensa que Catalunya ja es troba en el camí imparable cap a la independència. La secessió, assegura, de facto ja s'ha produït i ara s'encara el trajecte cap al reconeixement internacional. Albert Pont (el Masnou, 1971) és llicenciat en ciències polítiques i de l'administració, especialitzat en dret i relacions internacionals i, des de fa poc més d'un mes, presideix l'organització empresarial Cercle Català de Negocis (CCN).

El CCN és de les poques organitzacions empresarials que defensa sense complexos la independència de Catalunya.

Ara mateix, a Catalunya, hi ha poques organitzacions no proclius a acceptar l'estat propi. És un reflex de la societat. Els empresaris no volen risc ni períodes de transició llargs però molts diuen: "Si hem de pagar a l'agència tributària catalana, fem-ho, però que això no afecti les nostres empreses". Nosaltres tenim només cinc anys de vida però no som petits, tenim més de 800 socis empresaris quan altres organitzacions centenàries en tenen 1.200. Podem dir que notem que també hi ha mobilització entre els empresaris.

La sensació és que hi ha més por a una fuga d'empreses.

El discurs de la por entre executius i empresaris, que són persones ben informades, ja no té sentit. És cert que l'empresari té aversió al risc, però està habituat a gestionar-lo i estem en un punt en què la crisi ha fet que resulti més arriscat seguir a Espanya, enmig d'una crisi brutal i amb l'economia intervinguda, que no pas seguir el camí cap a la independència.

¿La crisi mateixa no és més un fre que una empenta per al procés?

El que s'ha evidenciat amb la crisi és el trencament de les sinergies Catalunya-Espanya. La recessió ha afectat més les regions on el sector privat té molt de pes, com és el cas de Catalunya, que no pas aquelles en què té més pes el sector públic. Dic que hi ha hagut trencament perquè, malgrat patir més, seguim sent grans aportadors nets de capital en les transferències entre comunitats quan ara tocaria que fos al revés. Les comunitats que els últims anys han equiparat la renda a la mitjana estatal, han estat destinació prioritària d'inversions i se'ls ha dotat d'infraestructures per desenvolupar-se, haurien de contribuir a l'Estat per ajudar les que ara pateixen més. Això no passa i, per tant, s'evidencia que la solidaritat entre territoris era mentida.

Al seu nou llibre vostè defensa que la secessió ja s'ha produït.

En tot procés d'independència hi ha dos punts jurídicament vinculants: la secessió i la declaració d'independència. La secessio és el trencament, que molta gent esperava traumàtic però que no ha estat així. Es va produir amb la declaració de sobirania del Parlament. Fa mesos que som a l'endemà, un període de transició que ens havia de deixar fora d'Europa. Però no ha passat ni passarà.

Europa tampoc ha pres partit dient el contrari. Què creu que es trobaria Catalunya si proclamés unilateralment la independència?

Això no és un salt al buit. És evident que Espanya no voldrà reconèixer la independència, però Europa tard o d'hora s'haurà de pronunciar, sobretot després de veure la mobilització de la Via Catalana. No pot mirar cap a una altra banda, però ens exigirà claredat. Aparcar eufemismes "d'estats propis" i dir alt i clar que volem la independència.

Com afecta la irrupció de la tercera via el debat sobiranista?

El debat s'ha de fer i és bo que sigui ara, com més aviat millor. El discurs de la tercera via quedarà esgotat aviat perquè ja la vam explorar amb l'Estatut, on demanàvem una fórmula d'encaix a Espanya que se'ns va negar. Darrere la tercera via hi ha el buit, no hi ha cap projecte polític.

Pels moviments del govern espanyol, la tensió creixerà?

Arribarà un punt en què l'Estat ofegarà Catalunya en tots els àmbits. Fins ara hem vist manifestacions lúdico-festives però estem anant cap al xoc de trens. De fet, ja hi som. L'ofec és del tot deliberat, com es pot veure per exemple en les retallades pressupostàries del 25% en infraestructures. Mentre països com els EUA funcionen afavorint la competència entre els territoris -els estats-, a Espanya aquesta competència està minada sistemàticament per un govern central que vetlla només pels interessos d'una comunitat, Madrid, que es percep com un ministeri més. Fins i tot es prohibeix la cooperació política entre comunitats i així cap tercera via, es bategi com es bategi, pot tirar endavant.

Quins escenaris preveu en els pròxims mesos a Catalunya?

Hi haurà, com s'intueix, canvis en la composició política. Des del CCN creiem que l'actual govern no està amortitzat i que la figura del president Mas encara té recorregut. Però som partidaris d'un govern de concentració nacional on hi hagués almenys els dos grans partits de l'eix nacional i algun altre. Això ha de passar els pròxims mesos, amb les eleccions europees, que permeten certs experiments que si funcionen, i crec que serà així, s'hauran d'aplicar a les catalanes després.