Amàlia, Cristina, Barcelona

Aquests darrers dies s’ha parlat de canvis en el nomenclàtor barceloní, un costum força habitual a la nostra ciutat. Entre tots els noms que han sonat com a candidats per ser rebatejats hi ha els carrers de Reina Amàlia i Reina Cristina, que en el seu inici eren anomenats pel nom de pila. Per als de la meva generació, el carrer d’Amàlia era un carreró fosc i estret, al qual s’accedia per la cantonada del restaurant Can Lluís. Va rebre el nom en record de la tercera dona de Ferran VII, Amàlia de Saxònia. Malgrat un origen tan aristocràtic, la nova via estava situada al Raval més industrial, i aviat va ser coneguda pels barcelonins com a Amàlia Gran, per oposició a Amàlia Xic, que era el nom popular del veí carrer dels Salvador, força més curt.

Llavors s’hi trobava la fàbrica de Pere Estruch, que l’any 1855 va ampliar el seu hereu amb una finca contigua, on va construir un edifici d’habitatges de lloguer. Amb el temps, la casa-fàbrica Estruch va tenir tota mena d’inquilins, des d’un constructor de pianos fins a una fàbrica de gasoses.

Aquest era un veïnat gens monàrquic, habitat per una famèlica legió que el maig de 1880 va assaltar la fàbrica de Josep Morell i li va calar foc.

Dos anys més tard, la mateixa fàbrica tornava a sortir a la premsa, aquesta vegada per l’explosió d’una caldera de vapor, que es va emportar mig carrer i va provocar moltes víctimes. Els propietaris van ser acusats de fer anar la màquina a més potència de la permesa, i de resultes d’aquells fets es van proposar noves ordenances municipals sobre calderes, amb inspeccions més severes i reglaments de seguretat laboral. La fàbrica Morell va ser traslladada a la Bordeta, a un entorn menys poblat. Al carrer d’Amàlia no tan sols hi havia tallers, també era una presó, un lloc terrible i temut que ocupava l’actual plaça de Folch i Torres. Això va convertir-lo en el darrer camí per als condemnats a mort, executats primer al glacis del Portal de Sant Antoni i després al pati de Corders. Com la mort a garrot soferta el 1852 per Maurici Beltran, que havia fet matar el seu pare per cobrar abans l’herència. L’ajusticiament va aplegar una gran multitud, i un noiet badoc va caure al fossat de la muralla i es va trencar les cames. Completaven la llista d’atractius locals el jardí botànic del marqués de Ciutadilla, el pati del Lledoner -on anaven a pixar els malalts d’icterícia per curar-se- i el sinistre pati d’en Bigotis. Fins a convertir-se en part del barri gitano del Portal, amb els carrers de la Cera i de les Carretes.

No gaire millors són els antecedents de Cristina, que quan jo era jove atreia per les botigues del port, i la tasca de Can Paixano. Va ser batejada en record de la reina Maria Cristina de Nàpols, la quarta i darrera esposa de Ferran VII. Però malgrat que era entre la Casa Xifrè i la Casa Collasso, era una via massa propera a la Barceloneta, amb la qual compartia ambient patibulari.

Aquí hi havia moltes empreses d’assegurances marítimes i el Café del Orbe, que el 1841 va ser clausurat perquè s’hi practicava la prostitució a la mateixa vorera i a la vista de tothom. Segons Antoni Vallescà, el 1854 va rebre el nom de General Dulce, després Cristina, el 1868 República i altra vegada Cristina.

A mitjans del segle XIX hi tenien seu les companyies de transport marítim, com la Baradal Hermanos o la Virgili i Companyia, a Buenos Aires i Montevideo. Per motius desconeguts, aquests dos carrers de fama tèrbola i proletària serien rebatejats l’agost de 1947 com a Reina Amàlia i Reina Cristina. Qui sap si per fer-los oblidar el seu passat.