Antoni Riera: “«Empota memòria, que desapareix» és un gran consell de mare”

Catedràtic d’economia aplicada a la Universitat de les Illes Balears, president d’AERNA (l’associació hispano-portuguesa d’economia mediambiental), director de la Fundació Impulsa, una entitat generadora de coneixements per a la transformació de la societat i l’economia balears, i, a més, autor d’un primer poemari, Jo és un altre, amb el qual ha guanyat el Premi Vila de Lloseta i que acaba de publicar Adia Edicions, Antoni Riera (Santa Margalida, 1969) afirma que l’or negre d’aquesta societat és el coneixement. Or negre és el títol d’un dels seus poemes.

Ha agafat Rimbaud per al seu primer poemari, Jo és un altre, precisament d’una carta que el poeta francès escriu a Demeny i en què confessa assistir al naixement del propi pensament. ¿Hi ha trobat paral·lelisme per optar per aquest títol?

Les persones, com les institucions o com la mateixa economia, no estam en equilibri, sinó en evolució permanent. Els canvis a vegades vénen de forces internes i d’altres per xocs o processos externs. I quan es donen aquests xocs és quan penses qui ets, qui no ets, què fas i totes aquestes qüestions. L’altre de Jo és un altre és qualcú del tot diferent del jo, no és ni tan sols l’ombra de tu mateix. Vaig triar Rimbaud perquè va ser el primer que va posar èmfasi en l’alteritat. L’havia llegit i l’he llegit molt més per preparar el poemari, i he de dir que, tot i que sovint s’afirma que a Rimbaud no li agradava l’ordre, he arribat a pensar que allò que no li agradava era l’ordre burgès. És innegable que escriure poesia és un exercici de rigor, de control, d’ordre, que, a més, només el pots escriure amb la llengua que surt del cor.

Tot i que no ho esmenti, el poemari comença amb uns versos en què s’intueix que Montserrat Casas (Hostalrich, Girona, 1955 - Barcelona, 2013), aleshores rectora de la UIB, li confessa que pateix un càncer. ¿Fou aquest el detonant perquè un economista com vostè comencés a escriure poesia?

Quan vaig començar a escriure feia uns mesos que Montserrat Casas ens havia deixat. Era un capvespre de juny de 2014, més o menys coincidia amb aquell dia que, tot just feia un any, ella m’havia confessat que tenia càncer. Aquell horabaixa, ma mare empotava albercocs. Per qualque raó, jo trobava que no era el moment de fer-ho i li vaig dir: “Per què ho fas avui?” Ma mare m’explicà que el dia que els albercocs tenen la maduresa que toca, la textura i l’olor que vols conservar, és el dia que els has d’empotar. Seguidament em va dir: “I si vols un consell, empota memòria, que també desapareix”. Un gran consell de mare. I em vaig posar a escriure els poemes. No esmento Montserrat Casas, però hi ha una cronologia paral·lela al darrer any de la seva vida. Vaig comprendre que quan algú et toca de prop, més enllà del camí que feu junts, tu en fas un de paral·lel.

Per què poesia?

De tota la vida n’he estat molt lector, i com a exercici sempre m’ha interessat potser per tot el que et deixa dir sense dir-ho, per la concisió i fins i tot perquè el mètode d’enfrontar-me al poemari, en el meu cas, és el mateix que el de preparar un article, un anàlisi o una classe. Abans de començar-lo havia pensat quins volia que fossin els elements clau, els referents, l’estructura i el recorregut.

Creu que l’actitud és la mateixa?

Sí, he de dir que fins i tot l’actitud és la mateixa perquè per arribar a un estudiant, a un lector o a qui t’ha encarregat un estudi econòmic has d’estar en disposició de motivar, has de ser creatiu i hi has de posar sentiment. També has de voler ser tu el primer a aprendre durant el procés. En el procés creatiu d’aquest poemari he fet molta recerca i he après la quantitat immensa de matisos que hi ha en la paraula adequada per a cada cosa. Cercar la paraula justa per expressar tots els matisos que vols reflectir et fa admirar molt més la teva llengua. Només per això, s’ho paga fer el poemari.

Com a economista i humanista, ¿podria destacar alguna preocupació que li doni l’actualitat i que vinculi aquests dos àmbits?

En primer lloc he de dir que l’economia per definició és una ciència social, analitza el comportament dels individus en societat. La meva obsessió de fa anys, en el sentit de la seva pregunta, són les possibilitats que tindrà la nostra societat (la balear, la catalana o l’espanyola) de mantenir els nivells de benestar que ha tingut en les darreres dècades i com estaran els meus fills i néts. El 2003 va néixer el meu primer fill. Quan arribàrem amb el bebè a casa, li vaig dir a la meva dona que un dia el tindríem lluny. “Aquest nen haurà d’emigrar”, foren les paraules, i no em referia a una emigració voluntària. Ara això és una realitat. I treballo molt per intentar analitzar i trobar els camins perquè el meu país tingui un dia la capacitat d’aprofitar uns joves formats i amb coneixements per millorar la realitat.

On són les solucions?

Les solucions són en dues voreres. D’una banda, hem de rompre les dinàmiques d’una societat mancada de compromís i addicta a l’estabilitat en comptes d’explorar nous camins. A l’altra vorera hi ha unes institucions educatives i empresarials que també necessiten cercar nous plans però que de moment estan ancorades en la inèrcia de l’ statu quo. S’ha de rompre aquesta inèrcia i apostar per una transformació.