Ferran Mascarell: "Barcelona és una ciutat lluitada i Madrid és una ciutat regalada"

BarcelonaDesprés d'una llarga carrera política que el va portar a ser conseller i regidor, primer amb el PSC i després amb Convergència i Junts, Ferran Mascarell (Sant Just Desvern, 1951) continua dedicant el seu temps a reflexionar sobre el país i sobre la capital catalana. Ho ha plasmat en el llibre Barcelona, una immersió ràpida, editat per Tibidabo Edicions.

Planteja la necessitat que Barcelona es repensi. Per què?

— Totes les ciutats s’han de reinventar sovint. Barcelona fa 2.000 anys que es reinventa, i ara cal que hi torni perquè les circumstàncies en l'àmbit intern, estatal i internacional ho exigeixen. Per exemple, és fonamental que Barcelona es miri Catalunya d’una altra manera.

Com?

— Avui Catalunya és una ciutat metropolitana amb diverses centralitats. Barcelona i la seva àrea metropolitana és la més important, però també Girona-Figueres-Roses, o Tarragona i Reus... I Barcelona ha de ser capaç d'alliberar això. L'habitatge de Barcelona no es resol sense mirar el país. La connectivitat de Barcelona no es resol sense redissenyar el conjunt de la connectivitat del país. Com pot ser, per exemple, que Barcelona no estigui present en el debat sobre l'AP-7? Barcelona es va fer gran tirant les muralles, ara ha d’enderrocar les conceptuals. Ja no hi ha frontera metropolitana: és Barcelona, la seva metròpoli i el seu país.

Defensa que la ciutat ja no s’ha de mirar des del Tibidabo, sinó des del cel. Amb vista aèria.

— Des del Tibidabo es veu una ciutat preciosa, acotada per dos rius, un mar i un rerepaís. Però això ja no és la ciutat. Barcelona és el servidor principal del país. Està envoltada d'espais urbans que tenen la mateixa intensitat urbana, o similar, que entremig tenen àrees productives i que entremig tenen àrees naturals. És una ganga de país, si sabem entendre-ho. Però estem actuant amb les mecàniques mentals dels anys 30. El model noucentista de copiar Barcelona i fer arribar a tot arreu una biblioteca, una línia telefònica i una carretera ja no pot ser el programa de Catalunya.

Hi ha qui defensa que ha de ser cocapital de l’Estat.

— Soc molt crític amb aquesta idea, perquè la inversió és 99 a 1 favorable a Madrid. Barcelona no ha de ser la cocapital d'un estat que és capaç de treure els recursos del Corredor Mediterrani per fer-lo passar per Madrid. Barcelona és una ciutat lluitada històricament i Madrid és una ciutat regalada. És molt difícil ser una ciutat capdavantera sense un estat que et protegeixi, i nosaltres tenim un estat que més aviat ens entorpeix.

¿A vegades s’imposa un discurs pessimista sobre Barcelona?

— Una de les coses que dic al llibre és que no totes les ciutats han aguantat 2.000 anys. I una de les gràcies de Barcelona és haver aguantat tot i la quantitat de clatellades que normalment han vingut des de fora. Ara, per mirar el present amb una mica de qualitat cal pensar-lo històricament. Tu et mires un moment d'esplendor i et mires ara i dius: "Ostres, la ciutat no és el que era". Però de moments com aquests n'hi ha hagut molts, i els rebrots han acabat conduint a moments com els Jocs Olímpics. Hi ha coses que es poden fer, però no les podem esperar. Les hem d'anar a buscar. Les hem de saber construir.

I per on es comença?

— Hauríem de ser capaços de donar una nova dimensió a la ciutat i hauríem de ser capaços de restaurar una idea de convivència bàsicament basada en la catalanitat, que vol dir determinats valors, determinades concòrdies, el respecte per la gent, el respecte per les llengües... Si no la ciutat se'ns desfarà. Històricament, l’ideal de Maragall per a Barcelona era llibertat i justícia. Ara caldria afegir-hi dos elements més: prosperitat i benestar.

En quin sentit?

— Barcelona hauria d'intentar reinventar el concepte de benestar, que és del segle passat i es basava en educació, sanitat i feina. Però com pots tenir benestar si, amb el sistema de comunicació per entrar o sortir de la ciutat per treballar, cada dia perds hores de la teva vida? ¿O si creixes a la ciutat convençut que no trobaràs ni feina, ni un bon salari, ni un bon habitatge?

¿La societat civil està perdent força?

— Aquest és el gran repte de la ciutat. El motor de Barcelona ha sigut sempre la complicitat de la seva gent. La ciutat ha de viure un procés de renovació democràtica profund perquè la gent s'hi senti implicada. Jo crec que una ciutat comença a vèncer el seu futur quan es produeix la primera victòria, que és quan la gent s'imagina el futur. Ara si tu preguntes als barcelonins cap on van, no ho saben.

Una mica aquell Barcelona cap a on vas?, el llibre dels 70.

— Aquell títol no m'agradava. Preguntem a la ciutat cap on va. Preguntem-nos nosaltres cap on la portem, no? Perquè les ciutats van on se les porta. Si no s'aconsegueix que la societat barcelonina, les classes mitjanes, tinguin el context d'un projecte, acaben acceptant la simplicitat.