"Em pensava que em moriria amb l'Ulisses dins d'una piscina"

Imagina’t que et brillen els ulls quan parles de l’amor de la teva vida i que alhora creus que amors com el vostre no haurien d’existir mai. Això és que li passa a la barcelonina Emilia López, que durant la seva joventut va cuidar (i estimar) l’orca més emblemàtica de tots els temps, l’Ulisses. “Quan era joveneta, pensava que em moriria amb l’Ulisses dins d’una piscina, era l’amor de la meva vida!”, recorda mentre ensenya fotografies antigues d’aquells temps. Hi apareix amb trenta anys menys, la cabellera llarguíssima i la mateixa intensitat a la mirada. Què en pensa, ara? “Que no haurien d’existir dofins ni orques en captivitat”. 

Tot va començar perquè uns amics que treballaven al Zoo de Barcelona li van dir a Emilia López, que tenia vint-i-pocs anys i vivia al barri de Sant Andreu, que buscaven algú que sabés idiomes per presentar els espectacles de mamífers marins. Llavors l’Ulisses era un cadell i ella no entrava a l’aigua. Però alguna cosa la va captivar i va començar a formar-se com a cuidadora i entrenadora. Un cop es va ficar a la piscina amb l’Ulisses… ja no en va sortir: va estar amb ell més d’una dècada. “La unió va arribar a ser molt forta. Era com si fos de la meva família, depenia de nosaltres. Si li passava alguna cosa, jo em moria!”, rememora tot posant en valor els vincles que estableixen els cuidadors amb els animals. Però l’Ulisses creixia i creixia…

“Els cuidadors érem els que més demanàvem que marxés del zoo! –exclama López–. Quan estimes de veritat, vols que l’altre estigui bé, sigui humà o animal”, afegeix. L'Ulisses pesava quatre tones i la cua li tocava al fons. Finalment, l'animal va ser traslladat en avió cap als Estats Units en un trajecte delicadíssim, que ella mateixa va viure en primera persona. És inevitable preguntar-li per la resta d’animals que avui dia encara hi ha al Zoo de Barcelona. Ella encara hi treballa.

Emilia López té ganes de respondre: “Molta gent diu que el Zoo s'ha de tancar, però què fem amb els animals que ja hi ha? Els matem? Els zoos són d’un altre segle i han de canviar, jo crec que haurien de convertir-se en centres de recuperació d'animals i de divulgació”, sentencia. També explica –"perquè crec que molta gent no ho sap"– que a Barcelona ja fan “coses interessants” en aquesta direcció: “Les nostres elefantes i molts ximpanzés venen de circs, també tenim animals que han sigut víctimes de tràfic d'espècies i provenen de decomisos, i estem reproduint espècies com les tórtores Socorro, que estan extingides a la natura". Si tornés a tenir 25 anys, insisteix, no tornaria a fer exhibicions amb l'Ulisses. El model ha de ser un altre.

Des de fa uns anys, Emilia López és cuidadora d'aus. Ja no es passa les hores dins de l'aigua. Treballa entre calaus, tórtores Socorro i d'altres ocells, com els guacamais, que estan en greu perill d'extinció. Ha passat del medi aquàtic a cuidar animals que volen. D'estar amb un animal que pesa tones a alimentar espècies de pocs centímetres. Però per molt que canviïn les coses i passin els anys, hi ha una data que aquesta cuidadora barcelonina segueix tenint clavada a la memòria. Acluca els ulls, els dirigeix cap al no-res i dicta, a poc a poc: "9 de febrer del 1994". És el dia que l’Ulisses va marxar del Zoo de Barcelona. Llavors no tenia ni 20 anys. Ara en té gairebé 50. Més de tres dècades després, segueix donant voltes en una de les piscines del Sea World de San Diego, als Estats Units.